Ja no som al 1963
«Sembla clar que l’assumpció de la llengua catalana en l’imaginari col·lectiu espanyol no ha evolucionat favorablement»
ARA A PORTADA
-
Quan els barons del PSOE veien bé la singularitat catalana: quin va ser el compromís de Granada? Bernat Surroca Albet
-
Gestió forestal per prevenir incendis i moderació davant la «radicalitat»: les claus d'Illa per al nou curs Sara Escalera
-
-
Junts denuncia que l’Ajuntament de Barcelona ha fet campanya contra els pisos turístics a Gràcia només en castellà Redacció
-

- Jordi Bianciotto
- Periodista i crític musical
La tendència es va fer popular, sobretot, en els cantants italians, molt en voga en aquella època, i així vam tenir Jimmy Fontana convertint “Il mondo” en “El món”, amb un català adriàtic notable. “No, aquesta nit, amor, no puc pensar en ningú…” Podeu donar-hi un cop d’ull a YouTube. Era el 1966, l’any de la Llei de premsa de Fraga. També van treure discos en català, per exemple, Rita Pavone, Gianni Morandi, Donatella Moretti, els francesos Jocelyne Jocya i Henri Tachan…, ah, i fins i tot, encara que sembli mentida, algun cantant espanyol, com el duet Juan & Junior, que és com si ara Alejandro Sanz fes una versió de “Corazón partío” (“Cor estripat”?) aconsellat pel departament comercial de la seva discogràfica.
El 1963, una cançó en català, “Se’n va anar”, de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell, interpretada per Salomé i Raimon, va guanyar, a través del vot popular, el Festival de la Canción Mediterránea, celebrat al Palau Nacional de Montjuïc, que es transmetia en directe per Televisió Espanyola. Que és com si ara, per exemple, Els Amics de les Arts, amb una peça en català, s’imposessin, amb els vots de tots els espanyols, a un programa com Mira quién va a Eurovisión, que fa uns dies va guanyar la murciana Ruth Lorenzo. Costa d’imaginar fins i tot que se’ls hagués permès participar. Si per alguna estranya escletxa o error del sistema s’hi haguessin colat, potser els haguessin insultat tant com, aquests dies, a Google Maps per fer un vídeo on hi surt una senyora parlant en català.
Bé, sembla clar que l’assumpció de la llengua catalana en l’imaginari col·lectiu espanyol no ha evolucionat favorablement. Per això, veient que Shakira actua com si aquest fos un país normal, segurament considerant que fer una cançó en una llengua cooficial del país és una simpàtica idea, potser fóra bo que algú proper a ella, algú de la seva confiança, se li acostés i li xiuxiuegés a l’orella: “Ei, Shaki, compte amb això de cantar en català, que aquest país ha canviat molt, que ja no som al 1963!”.
Periodista especialitzat en música des de fa més de tres dècades. Crític musical d’El Periódico de Catalunya, escriu a les publicacions especialitzades Rockdelux i Enderrock, i col·labora en diversos mitjans audiovisuals. Ha escrit diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres), així com els volums de memòries Maria del Mar Bonet, intensament (Ara Llibres) i El libro de Estopa (Espasa-Planeta). Soci de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.