Això que Shakira ha enregistrat una versió de “Boig per tu”, de Sau, en català (i una altra en castellà) em fa pensar que en altres temps, als anys seixanta, en ple franquisme, fer cançons en la nostra llengua va esdevenir una pràctica corrent per a cantants de fora, i no, esclar, per cap motivació patriòtica, sinó perquè hi van veure un mercat que valia la pena cuidar.

La tendència es va fer popular, sobretot, en els cantants italians, molt en voga en aquella època, i així vam tenir Jimmy Fontana convertint “Il mondo” en “El món”, amb un català adriàtic notable. “No, aquesta nit, amor, no puc pensar en ningú…” Podeu donar-hi un cop d’ull a YouTube. Era el 1966, l’any de la Llei de premsa de Fraga. També van treure discos en català, per exemple, Rita Pavone, Gianni Morandi, Donatella Moretti, els francesos Jocelyne Jocya i Henri Tachan…, ah, i fins i tot, encara que sembli mentida, algun cantant espanyol, com el duet Juan & Junior, que és com si ara Alejandro Sanz fes una versió de “Corazón partío” (“Cor estripat”?) aconsellat pel departament comercial de la seva discogràfica.

El 1963, una cançó en català, “Se’n va anar”, de Josep Maria Andreu i Lleó Borrell, interpretada per Salomé i Raimon, va guanyar, a través del vot popular, el Festival de la Canción Mediterránea, celebrat al Palau Nacional de Montjuïc, que es transmetia en directe per Televisió Espanyola. Que és com si ara, per exemple, Els Amics de les Arts, amb una peça en català, s’imposessin, amb els vots de tots els espanyols, a un programa com Mira quién va a Eurovisión, que fa uns dies va guanyar la murciana Ruth Lorenzo. Costa d’imaginar fins i tot que se’ls hagués permès participar. Si per alguna estranya escletxa o error del sistema s’hi haguessin colat, potser els haguessin insultat tant com, aquests dies, a Google Maps per fer un vídeo on hi surt una senyora parlant en català.

Bé, sembla clar que l’assumpció de la llengua catalana en l’imaginari col·lectiu espanyol no ha evolucionat favorablement. Per això, veient que Shakira actua com si aquest fos un país normal, segurament considerant que fer una cançó en una llengua cooficial del país és una simpàtica idea, potser fóra bo que algú proper a ella, algú de la seva confiança, se li acostés i li xiuxiuegés a l’orella: “Ei, Shaki, compte amb això de cantar en català, que aquest país ha canviat molt, que ja no som al 1963!”.