No conec en Jaume Bonet, ni a què es dedicava professionalment abans de la jubilació, ni quin partit vota, ni si és de Palma o de sa part forana de Mallorca. Només sé que porta una colla de dies en vaga de fam per la llengua catalana i contra les mesures del govern balear totalment hostils per a l’idioma propi de les Balears, que és el també el nostre, el de Catalunya. La notícia produeix una barreja de ràbia, indignació i tristesa, tot alhora. Com és possible que s’hagi hagut d’arribar fins aquí? Per què els mitjans de comunicació del Principat en parlen tan poc?

Com pot tota una societat, la nostra, assistir impassible a una operació premeditada de genocidi cultural i lingüístic i fer com si res? Ben mirat, suposo que l’opressió nacional deu ser això i dóna els seus fruits. Tants segles d’alienació nacional acaben aconseguint els objectius proposats i tot allò que ha estat insistentment transmès a través del sistema educatiu, els mitjans de comunicació i les estructures coercitives de l’estat, finalment, forma part del paisatge amb una certa naturalitat. La baixa autoestima col·lectiva i la consideració de marginal o radical pel que fa l’ús del català no són més que l’expressió d’aquesta realitat.

Des del primer moment, el govern de Bauzà va anar per feina i, d’aleshores ençà, no ha abaixat la guàrdia. Es tracta d’una veritable ofensiva contra el català, sense cap mania i amb una impunitat total. El primer que va fer fou suprimir la direcció general de Política Lingüística. Immediatament va crear, de bell nou, una direcció general de Caça, no sabíem llavors amb quina intenció, però ara ja és més que evident, no cal que ho expliquin perquè queda clar què pretenien caçar i contra què disparar i fer diana... La gran ofensiva antinacional del PP s’ha anat estenent, a tots els nivells de l’administració, com a taca d’oli, però dolent, de colza...

L’Ajuntament de Maó, el de Palma, el d’Eivissa han donat mostres impressionants de menyspreu per l’idioma. A l’illa del poeta Marià Villangómez (“Voler l’impossible ens cal/ i no que mori el desig”), l’alcaldessa de Vila no diu ni mitja paraula en la llengua d’Eivissa. A Maó, el consistori té la mala idea de fer un referèndum amb trampa on la gent haurà de triar entre un nom del municipi dolent i un altre de pitjor, però en cap dels casos no podrà  escollir l’única opció correcta: Maó! A Palma, el nou (nou?) ajuntament ha tornat al topònim Palma de Mallorca i ha oficialitzat una versió en castellà dels ja històrics premis Ciutat de Palma, per allò de no fer discriminacions... Quina barra! Finalment, el coneixement del català, la llengua pròpia de les Balears, ha deixat de ser un requisit per als funcionaris per a esdevenir tan sols un mèrit. Per fer-nos càrrec de l’abast de la mesura, el millor és plantejar-ho en un escenari diferent amb una llengua distinta: s’imaginen que, a partir d’ara, per ser funcionari a Valladolid no calgués saber castellà i, si algú en sabés, això seria un copet simpàtic a l’espatlla, tan sols? M’estalvio de dir quina seria la reacció de la gent de Valladolid davant una mesura semblant...

És davant d’aquesta misèria que s’ha alçat Jaume Bonet, en un gest coratjós, ple de dignitat, que ens interpel·la a tots. Veig que diumenge vinent, 25 de març, hi ha convocada una manifestació, a les sis de la tarda, a la plaça d’Espanya de Palma per protestar davant aquest estat de coses. Potser no fóra mala cosa que la vaga de fam tingués prou complicitats com perquè el jubilat Jaume Bonet no posés en perill la seva salut i algú recollís, en forma de relleus ben programats, el guant que ell ens llança davant nostre, sent el primer a fer vaga per la llengua. Les nostres entitats culturals haurien de reaccionar amb celeritat i contundència i promoure accions intel·ligents que ens fessin adquirir consciència a tots de l’abast de la situació. Una xarxa de petits gestos individuals o en petits grups, des d’ara fins al dia de Sant Jordi, per exemple, podria esdevenir una veritable cadena nacional per tots els Països Catalans, en la qual cada baula és imprescindible i útil, perquè l’idioma és de tots. Però algú ha d’organitzar-ho i bé. Mentrestant, en Jaume Bonet ens ha demostrat que el pas dels anys no l’han jubilat ni de la llengua, ni del país. Gràcies, Jaume. El teu gest ens honora com a poble i ens dignifica.