Sembla que l’última moda és fotre-se’n de la presumpció d’innocència. Aquesta tampoc no la vèiem venir. Després de fer-nos un fart de parlar de les bones pràctiques i de les regeneracions, ara ens topem amb la mofa i la befa d’un dret elemental a tota societat endreçada. El cas de Saül Gordillo n’és un exemple significatiu. Segurament, no pas l’únic. La vulneració es manifesta no tan sols a la conversa banal, sinó també, a vegades, en les acusacions proferides per alts representants polítics. Ja sigui perquè l’acusat no els cau bé, perquè la ideologia els encega o perquè s’estimen més fer surf sobre les onades del moment. 

Els qui fan brometa sobre la tal presumpció, i als qui se la salten amb aquella alegria i fins i tot certa superioritat moral, farien bé de veure aquesta sèrie de tres capítols anomenada Arny, historia de una infamia, a la plataforma HBO. Potser els convida a rumiar una mica i tot. Parlem d’un afer llunyà i tèrbol: el cas Arny, nom del club de Sevilla, d’ambient gai, i del sumari en què, l’any 1995, es va acusar i processar per corrupció de menors una sèrie de figures públiques. 

La docusèrie explica allò que ja tothom sabia o que ha tingut l’oportunitat de saber: que aquestes persones eren innocents i que tot havia estat un muntatge barroer per explotar les pulsions homòfobes, tal vegada (això resta sense resoldre) amanit amb alguna altra raó obscura (operacions immobiliàries, cortina de fum per tapar algun afer polític). Tot plegat, desprenia una flaire de judici sumaríssim a l’homosexualitat, mirant d’associar-la a sordidesa, vici i delicte.  

Els capítols són demolidors. Xicots que confessen que els van pagar per anar als platós televisius i procedir a difamar a tort i dret amb històries inventades. Els programes tenien una llista de preus! Javier Vázquez, sanglotant davant de les càmeres en recordar que la seva mare va morir sense arribar a viure l’absolució del seu fill. Injúries i exabruptes grotescos, enregistrats a l’època, vessats cap a un cantant i showman d’èxit, Javier Gurruchaga, que va declinar prendre part en el documental. Jutges que, diu Vázquez, els van tractar des del primer moment com a culpables.

Conec Javier Gurruchaga i sé que s’estimaria més que articles com aquest no existissin, tot sabent de l’ànim reparador i de fer justícia que els poden inspirar. Això és perquè encara li trenca l’ànima que es parli d’aquella terrible història. El mal i el dolor infligits són profunds. El linxament, la ignomínia. Quan has patit molt, no vols que res ni ningú t’ho recordi, ni tan sols per dir-te que tenies raó. 

Aquells titulars que informaven de la seva innocència, molt més petits i fugaços que els dedicats prèviament a la propagació de l’escàndol. El paper miserable de certs reality shows. Els qui són a prop del cantant de l’Orquesta Mondragón et diuen que, encara que no ho sembli pel seu caràcter obert i el sentit de l’humor que fa anar, no ha tornat mai més a ser el mateix. És possible: li veig un tel d’inseguretat, de prudència, en les seves declaracions públiques. 

Ara que tanta susceptibilitat hem desenvolupat per assenyalar tota classe de comportaments tòxics, faríem bé d’incloure en la llista certes dites populars ben funestes: “Quan els gossos borden, alguna cosa senten”, “Si se’n sent a parlar, alguna cosa hi ha”, “Mal és que es digui”... No ho són pas, de tòxics, i de perversos, i aquests refranys que treuen el pitjor de la psique, i en nom dels quals es poden destruir reputacions i carreres? I els judicis paral·lels, abans als platós o ara a les xarxes, no ho són igualment? El cas Arny és un episodi extrem, però de vegades cal que ens fixem en els exemples més clamorosos i llunyans per tractar amb la deguda serenitat els que tenim més a prop.