Acabo de tornar de París, on he viscut de molt a prop les morts de Charlie Hebdo, dels ostatges i dels jihadistes. El nostre hotel era a tres parades de metro de la redacció del setmanari, i a tres parades també només de Porte de Vincennes, on van matar els quatre ostatges i on Amedy Coulibaly va ser abatut pels trets de la unitat Raid de la policia. I tanmateix, tot i la curta distància, vam trigar moltes hores en assabentar-nos dels assassinats dels dibuixants. Amb tota sinceritat, he de dir que en la ciutat, tot i l’enorme presència de policies i militars armats al metro i als carrers, la població i els turistes seguien la vida amb total normalitat, més enllà de la presència massiva a les manifestacions espontànies de la place de la République. No és un tòpic, ni una mostra d’indiferència, penso jo. És una evidència i un senyal de la voluntat de supervivència. A l’ull mateix de l’huracà, és el lloc on moltes vegades es pot mantenir millor la calma.

Jo, personalment, ho he viscut tot en unes circumstàncies personals semblants a les de Jack Lemmon a Primera plana. Si heu vist la pel·lícula, ja m’entendreu, i no entraré en més detalls: un periodista es vol casar i deixar la professió periodística per una més respectable. No vull frivolitzar, ni molt menys: l’obra de teatre de Ben Hecht i Charles Mac Arthur en què es basa aquesta pel·lícula, i d’altres, parla, en el fons, de la pena de mort. Una pena de mort com la que decreten organitzacions dictatorials que es pretenen d’abast mundial i que utilitzen la religió com a una gran excusa. I que acaben trobant en les biografies personals els seus botxins propicis per executar aquestes penes de mort. Arreu del món, a Nigèria o, com en aquest cas, a prop de la Bastilla, a París. Una ciutat que ja ha conegut, al llarg de la seva història, els usos de la paraula terror.

Però jo, tot i que ara no exerceixi, com Jack Lemmon a Primera plana no puc evitar ser periodista. Així com la realitat no pot evitar seguir unes estratègies, que cal que coneguis molt bé si vols informar d’uns fets. Com que no conec prou bé la realitat geopolítica, ni la responsabilitat darrera dels governs, ni tampoc si les operacions de la policia francesa han estat o no les més adients, em limitaré a explicar els meus, de fets.

7 de gener. Avui hem anat a Montmartre. Fa molt de fred, i boira. Des del Sacré-Coeur, no es veu la ciutat. Sopem en un restaurant marroquí del barri on tenim l’hotel, prop de la Gare de Lyon. Fins que no arribem a la recepció, ja de nit, no sabem de les morts del Charlie Hebdo. El noi de la recepció, un jove negre, té posat un canal de notícies 24 hores, però no se’l mira ni se l’escolta. Nosaltres sí. Aleshores, comencem a lligar caps. Quan anàvem amb metro, hem sentit que la parada Richard-Lenoir era tancada “per ordre policial”. Estrany, sí. Com també ho era que algunes persones portessin un adhesiu negre: “Je suis Charlie”. Què volia dir? Ara, tristament, ho enteníem. Escric uns tuits per explicar què passa, on som, i dir que estem bé, a la gent que ens coneix.

8 de gener. No dormo gaire bé, i al matí, m’aixeco d’hora i li dic a la meva dona que me’n vaig a comprar els diaris. Ho faig a l’estació de tren de Lyon. Quan vaig a pagar, un home, indignat, li està cridant a la venedora: “Il y a beaucoup de collabos”. Hi ha molts col·laboradors, col·laboracionistes, com en vulgueu dir. A França, que en va tenir durant la segona guerra mundial, amb els nazis, és un insult greu. Però a qui el dirigeix: a la venedora, a la gent que el pot escoltar, al món...? I amb qui col·laboren aquests “collabos”, amb els jihadistes? L’home paga, i se’n va, i jo també, a llegir els diaris. Ja hem seguit les infos a la tele, i a les xarxes, però jo sóc un clàssic de la professió. I avui, més que mai, els diaris tenen aquest valor d’objecte que els fa testimonis d’un moment.

Abans d’esmorzar i tot, li comento a la meva dona que jo he d’anar, vull anar, a la porta de la redacció de Charlie Hebdo. Enteneu ara la comparació amb Primera plana? He pogut veure al mapa que el carrer Nicolas-Appert és a prop de l’hotel, i que hi podem anar a peu. Dic “podem” perquè ella decideix acompanyar-m’hi. No és periodista, ella és una persona normal, però entén perfectament la importància de l’ocasió. Mentre ens hi acostem, podré respondre a l’entrevista telefònica que em vol fer Tarragona Ràdio, que se n’ha assabentat de la nostra presència a París. Ens aturem a prop de la plaça de la Bastilla. Hi ha molts, molts, cotxes de la policia, aparcats al carrer, amb el motor en marxa. En comptem, la meva dona en compta, 18, a punt d’entrar en acció. Responc l’entrevista, i seguim la marxa cap a l’ull de l’huracà. No té gaire mèrit, hi trobarem centenars de periodistes i de càmeres. Com en el cràter que deixa un obús quan esclata, segurament és un dels llocs de la ciutat més segurs per estar-s’hi aquest matí. O no?

Hi anem pel boulevard Beaumarchais. Abans d’ahir mateix, per anar al museu Picasso, al barri del Marais, vam pujar per aquest mateix bulevar. Si en comptes de girar a l’esquerra, haguéssim girat a la dreta, i si en comptes de ser dia 6, hagués estat el 7, calculem que ens hauríem pogut trobar de ple en el tiroteig. Però això ja són massa conjectures hipotètiques juntes. L’únic fet cert és que ara mateix hi anem. Com que hi entrem pels carrerons del darrere, i no des del boulevard Richard-Lenoir, que en seria l’entrada més normal, ens trobem amb totes les càmeres de tele pràcticament de cara. N’hi ha, com he dit abans, centenars. De tot Europa, principalment. S’hi senten totes les llengües europees. Molts dels càmeres prenen imatges de les flors, dels cartells de “Je suis Charlie”, portades i escrits que hi ha anat deixant la gent, en un altar improvisant. D’altres teles fan entrades en directe per als seus canals, o entrevisten veïns del barri, testimonis o simples passants. Una tele romanesa vol entrevistar la meva dona. Altres estan entrevistant una botiguera del davant. Moltes persones anònimes, espontànies, hi acudeixen i accepten de parlar. Altres persones, de tots els colors i procedències, fan fotos o porten un ram de flors. Una noia, però, passa amb el seu fill petit pel costat, com ho fa cada dia, sense dedicar-hi ni una mirada, al lloc ni a tot el merder dels periodistes. Ens sobta que ningú guaiti per les finestres. No es produeixen tampoc les aglomeracions i ròdols de tafaners que es produirien en qualsevol ciutat mediterrània, com les nostres. No dic que sigui millor o sigui pitjor aquesta absència de curiosos, només la constato.

Sento uns periodistes parlant en castellà, amb accent gallec. Crec que són de la tele de Galícia. Deixen lloc a un altre càmera que es queixa que ja no en queden, de “bons” llocs. Però mentre aquests companys li estan guardant la plaça, un altre càmera arriba i li ocupa. Tothom vol tenir el millor “tir”, que es diu, i no s’hi val el bon rotllo, almenys per a alguns. Aliena a tota aquesta gernació, una periodista s’ho mira, fumant, des d’una cantonada intermèdia, entre els companys situats davant de Charlie Hebdo i els que hi ha al boulevard Richard-Lenoir. Després parlaré d’aquest lloc, on van matar al policia. Aquesta periodista sembla mirar-s’ho tot amb una gran distància. Amb un distanciament imperial, jo diria. Sé que és periodista, i sé que és de TVE, perquè jo mateix hi vaig treballar, fa anys. Conec aquesta actitud superior, que alguns periodistes consideren que és la “professional”; la conec d’alguns (ex)companys de professió. Sé fins i tot el nom d’aquesta periodista, però no el dic aquí perquè no pretenc tampoc que aquesta crònica apressada sembli un capítol del llibre Territorio comanche, d’Arturo Pérez-Reverte. Periodistes d’arreu, com deia. Dos dies abans, al museu Picasso, hi hem vist un conegut professional de casa nostra, de mitjans escrits i audiovisuals. No sé si deu haver escrit algun article sobre aquests fets, que han coincidit, probablement, amb la seva estada. Avui no l’he vist aquí. Potser ja ha marxat del país. M’agradaria saber què en pensa.

Al boulevard Richard-Lenoir, els unitats mòbils amb antena que emeten les connexions en directe, i el lloc on els germans Kouachi van disparar a sang freda, i rematar, al policia Ahmed Merabet, de 42 anys i religió musulmana. Es coneix el punt exacte, perquè també és ple de flors. Aquí no hi ha tantes persones, ni tants periodistes, però, què voleu que us digui, el sentiment dels que hi són em sembla més sentit, més autèntic.

9 de gener. Al matí, quan agafem el metro, al costat mateix nostre, un home corpulent passa corrents, i salta per dalt del torn d’entrada. No és el primer que veiem que s’hi cola, al metro, però aquest ho fa d’una manera molt aparatosa. Rere seu, dos homes que corren també. Hi entren igualment sense pagar, però ho fan amb una targeta magnètica. Porten una altra targeta, o placa, penjada. Segur que són “flics”, polis, i que el que empaiten és un delinqüent comú, però no sembla gaire savi, per part d’aquest, posar-se a córrer en un dia com avui, amb els vagons farcits de gendarmes amb grans armes.

Els terroristes han fugit i, com vosaltres, lectors, entre ahir i avui ens anem assabentant pels mitjans que hi ha una presa d’ostatges en un supermercat jueu de la porta de Vincennes, i que els dos germans autors de les morts al Charlie Hebdo s’han fet forts en una impremta a la població de Dammartin-en-Goële, al departament, proper a París, de Seine-et-Marne. Ens n’anem assabentant com ho heu anat fent vosaltres des de Catalunya, per la televisió, sobretot. Aquí la vida “normal”, o més que normal, segueix: les prestigioses botigues del carrousel del Louvre són plenes de turistes, com si res no hagués passat. En els bars i restaurants, els canals informatius hi són presents, però sense que més d’una, o dues persones, a tot estirar, els facin cas, en cada un dels indrets. Sí que es noten canvis, però. En els edificis públics (supermercats, escoles, museus...) hi han apareguts cartells que inclouen el logo en negre i vermell del dispositiu de seguretat antiterrorista, i les indicacions pertinents. El dispositiu té un nom si més no curiós, que en altres circumstàncies permetria la broma fàcil: Vigipirate. En aquests mateixos, o d’altres, edificis, als papers fotocopiats, apressats, “Je suis Charlie”, se’ls anat afegint d’altres més elaborats, grans pancartes més sofisticades, amb la mateixa inscripció. Al metro, la parada Porte de Vincennes està anul·lada, així com la circulació al Perifèric de la ciutat (el cinturó de ronda que envolta París), en aquest punt. Avui sí que sabem el perquè. També seguim, en rigorós directe, els assalts policials als dos llocs indicats. La companya d’un dels gihadistes ha aconseguit escapar-se de la Porte de Vincennes.

A la nit, a les deu, teníem previst anar a la Torre Eiffel. Què hi voleu fer, nosaltres som uns senzills turistes i molts de vosaltres hauríeu fet el mateix, no? No sabem, però, si les visites, amb aquest atemptat i amb la possibilitat certa que n’hi pugui haver algun altre, continuen fent-se o no. I tant que sí, la Torre continua oberta com sempre. Bé, l’últim pis no, però això es fa cada any, a partir de l’inici del gener, pel fred i el vent. Això està ple com un ou de guiris, com nosaltres, i com sempre. Sí que hi ha, a cada cantonada i fent la ronda, grups de quatre o cinc militars, com els que hem, i heu vist, als mitjans. Però la presència armada és molt menys contundent vista en directe. L’enfocament, i l’enquadrament, que en fem els periodistes en totes les fotografies i en les preses de càmera, provoquen un impacte més gran en l’audiència que no el que tenen vistos de prop, els fets, en el mateix lloc dels fets. És una reflexió que crec que val per a la majoria de fets noticiables. Si més no, el que puc dir, avui, aquí, és que al costat nostre hi ha pares amb cotxets i nens petits, patint fred, però no patint pels militars amb boina de color grana que els passen pel costat, amb armes més grans que les seves criatures. Ens fan canviar de cua, perquè hi ha un problema a l’ascensor. Cap pànic tampoc per aquest fet. En tromba, canviem de pota de la Torre. Molta gent, ens sembla, s’està colant sense tiquet. A nosaltres dos ni els el demanen. Bé, de fet, ens pregunten si ja ens els han validat abans, diem que sí, bàsicament perquè no ens atropellin els del darrere, i entrem. La vista des de dalt val tots els tòpics del món. El fred, i el vent, també.

Tornem des de la Torre Eiffel a l’hotel (a “casa”) en taxi. El taxista, un jove d’evident origen magrebí, ens demana amb una educació que ja voldria trobar més sovint al nostre país, si pot engegar la ràdio del cotxe per escoltar les notícies. Les notícies, sí, i amb permís, i no música estrident! Les escolta, fluixet, les seguim. Estic temptat de preguntar-li què en pensa, de totes aquestes morts, però no ho faig. No vull, o més ben dit, no em cal, no hi estic urgit, en la meva actual etapa vital i professional, ser el típic periodista que escriu la primera crònica, quan arriba a una ciutat o país que no és el seu, després de preguntar al primer taxista que el porta a l’hotel des d’on seguirà els fets.

10 de gener. Ja falta poc perquè marxem de París. Al metro, com aquests darrers dies, tot i que els tres jihadistes hagin estat morts, encara ens hi trobem quatre gendarmes, un cos militar, amb armilla antibales i grans armes. I al carrer, pel costat, ens ha passat un vehicle de desactivació d’explosius. Va de pressa, amb la sirena encesa. Pel que diuen els mitjans aquí, aquest episodi de violència s’ha acabat, tot i que ara comencin a sorgir dubtes per la idoneïtat de les actuacions policials i, per tant, de la política del ministeri de l’interior i del primer ministre, el català Manuel Valls. Demà (avui per al lector) hi ha la gran manifestació republicana contra els assassinats dels dibuixants de Charlie Hebdo i els altres morts. Si no se’ns hagués acabat el viatge, potser hi hauríem assistit.