A la vida hi ha dos tipus de persona, o uns quants més. Però ho simplifico. El que es posa la mà a la butxaca, que desenfunda la targeta més ràpid que ningú, i el que sempre va de gorra, que es fa el boig i dissimula com si la cosa no anés amb ell. Suposo que han d'existir els dos, es retroalimenten, un no viuria sense l'altre i l'altre no tindria a qui convidar. És un win-win, o no tant si ets tu qui sempre treu a passejar la targeta de crèdit abans que l'altre. Si ets d'aquests potser també ets d'aquells altres. Aquells que entenen que la vida és compartir. I fer-ho no té preu, fins a un límit clar. 

En plena mitja normalitat han tornat les celebracions. Com ens agrada celebrar. L'aniversari, el casament, la graduació, el naixement. Qualsevol excusa és bona. Qualsevol moment s'ho val, en tots els sentits. Començo pels casaments. Anar-hi no és gratis. És un peatge i car. És allò de rebre la invitació amb el número de compte inclòs. És el convidar a centenars de persones que sumades t'acabaran pagant la festa. És saber que si tens quatre casaments en un estiu et jugues les vacances. Potser que se'ns n'hagi anat una mica de les mans. 

Ens costa celebrar sense exagerar. L'aniversari, un altre exemple. Passa una cosa que no deixa de sorprendre'm i que es fa molt a Barcelona. Qui fa l'aniversari tria els amics, el lloc i el menú. Però a l'hora del compte cadascú paga el seu. Els no convidats li fan el regal i en alguns casos fins i tot li paguen el sopar al que en principi convidava. Llavors, qui convidava a qui? Em perdo, ens perdem. Volem celebrar sense compartir, sense treure els diners de la cartera. Perdent l'essència del fet. Celebrar amb els altres hauria de tenir més de generositat i menys de protagonisme, menys de barra. 

De petita no recordo celebrar grans festes amb amics. Res d'aniveraris temàtics amb tota la classe i mig veïnat. D'adolescent, la meva mare em donava diners perquè convidés als amics més propers a un entrepà i un refresc. Res de festes a privats de discoteques. I de gran, he anat fent segons l'any. Convidant jo, quan s'ha donat el cas n'hem sigut 30 i quan no, no hem passat de la desena. El número no dona la felicitat. Quin sentit té convidar a 50 persones si són elles les que t'acaben convidant a tu? La satisfacció de convidar per celebrar només la sabem aquells, el que som de compartir. M'agrada més regalar que no pas que em regalin. Convidar, abans que em convidin. Satisfer per davant de tot.  Soc d'aquell tipus persona. Dels que paga la festa. I això em fa feliç.