Jo parlo als meus

28 de novembre de 2010
Les campanyes s’assemblen molt a les borratxeres: tenen en comú que acaben passant, tot i que poden deixar ressaca, i que desinhibeixen. Acabes ensenyant el pitjor que tens al pap; en aquest sentit, són pesadetes, però serveixen com a mirall. No tothom s’ha situat en el mateix pla moral. En tot cas, la millor imatge de la campanya ha estat una pantalla: la del debat col·lectiu a TV3. Per qüestió d’escons, els candidats es van esgraonar a dreta i esquerra del moderador. En una banda, PSC, PP i C’s. A l’altre costat, CiU, ERC i ICV. Si això no és un streptease involgut, que baixi en Cuní i ho digui. Les atzagaiades verbals, sobretot en matèria lingüística, ja va ser cosa de qui les va perpetrar.

Estem en un moment en què la posició del partit en relació a Espanya determina moltes més coses de les que sembla. Per atenir-nos només als grossos, el PSC se sent obligat a ser molt més PSOE –mireu quina campanya més visitada han fet- i CDC es veu impel·lida a ser molt més agosarada que no ha estat mai. Això crea, a casa de l’un i de l’altre, tensions internes que veurem com resulten.

I potser és per això, també, que Montilla ha fet una campanya moooolt metropolitana i Artur Mas una campanya molt pooooooc metropolitana. El cas és que això ens dibuixa dos escenaris, dues audiències preferides, en suma, dos països en un. Els aspirants al podi, ERC i PP, també se situen a banda i banda. I cal dir que ICV passa molt d’aquest tema mentre que C’s més aviat s’hi abraona amb quatre potes i dentadura a punt.

Insistim-hi: si hi ha dos bàndols, i dic la paraula a consciència, hi ha dues comunitats, no pas socials –que el teixit està molt ben lligat- sinó d’identitat i de projecte. No ens ha anat malament fins ara amb aquest esquema, però hem de saber que, quan avui votem, triem també quina comunitat lidera el país i quin país té al cap qui lidera.

I això, que fins ara mira, no pesava gaire, a partir d’ara serà l’element central de la història.