La veritat és que a mi també em cansa el monòleg, dic monòleg perquè de diàleg, de debat, res de res; els únics a proposar som sempre els mateixos: primer un Estatut, després un altre Estatut, un millorament fiscal, un referèndum per saber què és què i quants en som... I de l'altre cantó només arriba un no rotund acompanyat de mesures i més mesures administratives que converteixen en res els suposats drets aconseguits; llei Wert, llei de la Unidad de Mercado... (cada divendres en treuen una). O sigui, a la pràctica, ni van rogando a ningú i con el mazo van y van dando.

És cert que apart d'aquest música muda n'arriba una altra de no tant sorda, Juntos mejor! Mejor per a quí? I com de juntos? Revueltos? En files separades, perpendiculars, paral·leles? Juntos, amb qui? Perquè ja sabeu allò de, segons on, més val anar sol que mal acompanyat. Una altra música, un pèl més alegre aquesta, exposa els beneficis de la sobirania compartida, del federalisme. Home, si he de ser sincer, la veritat, a mi em lliguen, si més no per raó dels anys en la companyia, molts llaços amb la gent d'Espanya. És més, no em faria res, de veritat, anomenar-me espanyol, si espanyol no signifiqués incondicionalment castellà, castizo, que inventen ellos, si no signifiqués pertànyer a una comunitat humana que quan vota, ho fa quasi en massa, o l'esquerra o la dreta (quasi extrema); que no coneix gaires matisos; que ets d'aquí o d'allà; que trenca pactes quan té majoria, sense atendre a raonaments, i que no compta amb tu quan ha de prendre decisions "de Estado": solució del cop d'Estat de Tejero, canvi de l'article 135 de la Constitució en una setmana, per liquidar, abans que res, els interessos dels bancs.

En fi, jo podria sentir-me espanyol, per què no! -tenir un passaport espanyol o austríac no em faria ser pas diferent del com sóc ara. Jo podria sentir-me espanyol, dic, si ser-ho no signifiqués haver de deixar de ser el què soc, el què em sento: català, (també em sento barceloní, mediterrani, europeu... i aneu eixamplant). Per què no? Si ser espanyol no impliqués haver de deixar de ser, insisteixo, allò que vull (ho enteneu, oi) allò que vull ser. Si no impliqués haver de sentir-me recitar estupideses com ara: y a tus hijos también les habláis en catalán?; o para ser catalán eres muy enrollado; hablemos en castellano, hombre, que así nos entendemos todos!. Todos, todos qui? Perquè si vaig a Anglaterra, per posar un exemple, em serveix tant el meu català particular com la lengua de todos. O que l'administració central vagi laminant dia a dia, amb normes i reglaments, la minsa autonomia aconseguida.

En fi, jo podria ser espanyol si em pogués estalviar totes aquestes collonades. Però, no hi ha manera de treure-me-les del damunt, i mira que tinc amigos progres i esquerranosos, i alguns fins i tot amb una certa pàtina d'intel·lectual cosmopolita... però res: Y como sigues escribiendo en catalán? Ya es curioso tu empeño. O sigui, que la meva conclusió és -a part de discursos més confeccionats i insidiosos, que ja apareixen en aquesta publicació-, jo, amics, amb sinceritat, he tirat la gorra al foc, i he arribat a la conclusió (si voleu una conclusió massa ingènua, elemental, ho reconec), que més val sol que mal acompanyat!