Aquests primers dies de classe amb els estudiants de Llicenciatura de Ciències Polítiques de la Universitat de Duke hem parlat dels processos de formació dels Estats. A diferència d’altres contrades, als Estats Units els estudiants acostumen a ser molt aplicats: fan totes les lectures, fan els deures i participen activament a classe, de manera que a l’aula sempre s’acaba formant un debat a partir dels textos llegits. El fet és que hem parlat dels orígens dels Estats-Nació a partir de lectures de clàssics com Charles Tilly i d’autors més moderns com ara Jeffrey Herbst i això ha generat força debat. Hem llegit que a Europa els Estats es van crear a base de "sang i acer" (és a dir, a base de guerres) a partir de l’edat mitjana i que els Estats-Nació es van consolidar a partir de la segona meitat del segle dinou. I que a l’Àfrica van ser un producte colonial que no va funcionar en bona part per l’ecologia del terreny i també perquè el sistema d’Estats africans ha estat tradicionalment basat en la cooperació, i no en el conflicte. (A l’Àfrica els conflictes que han predominat són els interns, i això s’explica en bona part per l’artificialitat de les fronteres que van establir-hi les potencies colonials europees.)

Una cosa que m’ha sobtat bastant és que, després de llegir sobre aquests processos, els estudiants han mostrat molt d’escepticisme sobre les fronteres dels Estats-Nació. En el debat a classe deien coses com ara: "I si deixem que a l’Africa els diferents grups ètnics que ara mateix formen part d’un mateix Estat artificial s’independitzin?", "I si creem més bones institucions supranacionals?", "I si el dret d’autodeterminació fos més acceptat internacionalment?". Nomes uns quants s’han mostrat contraris a aquestes propostes i han dit que les coses són com són i que, sí, que al capdavall és el poder físic i la violència el que marca les fronteres dels Estats. En certa manera, aquests últims son defensors de la realpolitik.

El fet es que tot això lliga amb una conversa electrònica que he tingut avui, dia de la Diada (i de la Via Catalana), amb una amiga francesa que m’ha interpel·lat per dir-me que els Catalans som egoistes, que som poc solidaris amb els altres espanyols ara que hi ha crisi, pobrets (així és com ho ha dit ella), i que ella està en contra de les fronteres perquè és molt cosmopolita. Li he preguntat que, si estava en contra de les fronteres, com és que no es manifestava en contra de les mateixes. M’ha respost que no ho hi ha cap moviment que defensi això. Per tant, ella és molt cosmopolita i no li agraden les fronteres, però en realitat ja li semblen bé les fronteres establertes, ja que no fa res al respecte de la seva existència. I, és mes, quan un moviment cívic i pacífic demana canviar les fronteres, els titlla d’egoistes i de poc cosmopolites. A mi no em sembla gaire coherent, la veritat.

Potser em direu innocent, però des del meu punt de vista, no hi ha res més cosmopolita que qüestionar les fronteres dels Estats existents. I no hi ha res de més progressiu, si tenim en compte l’origen militarista de les fronteres a on ens movem ara mateix. Precisament Franca, la patrie de l’amiga en qüestió, n’és el paradigma. De fet, el seu model d’Estat-Nació és el que va prevaldre (per sobre de les ciutats-Estat i dels Imperis), segons Tilly, perquè va aconseguir una combinació eficient de capital i coacció que li va permetre guanyar guerres en contra de l’enemic estranger, així com en contra de l’enemic intern. I és que no cal oblidar que la consolidació de les fronteres externes va anar acompanyada de l’homogeneïtzació cultural, a partir de l’escolarització i l’exercit de masses (i el servei obligatori per als homes), així com a partir de la violència i l’extermini cultural. Sense oblidar que, a més d’un lloc, el model d’Estat-Nació va generar genocidis en pura regla (per exemple, a Armènia).

En fi, tot això per a dir que, a aquestes alçades, els arguments simplistes i reduccionistes, que no tenen base històrica i que busquen caps de turc fàcils (els egoistes dels catalans, per exemple) ja no serveixen. I cansen. I sé que la nostra feina és fer-nos entendre, però –honestament– no deixa de ser sorprenent que, al final, sobre segons quins temes sigui més fàcil parlar amb nanos de vint anys que han nascut a Alabama o a Tenessee que amb alguna gent de llocs suposadament tan cosmopolites com ara París o Milà.