No, no em refereixo al 9-N. Per a aquell dia, a banda que només es pot votar No un sol cop, tinc preparat un #sísí com una casa de pagès. És com a soci del Barça, que penso votar el doble “no”. No a la reforma de l’estadi, i no a posar-li “cognom”.

Anem a pams: no negaré que una reforma sigui necessària, sobretot pel que fa a la comoditat: l’estat de lavabos i passadissos, el terra molt castigat en algunes zones, segurament algun altre ascensor (que la gent es fa gran) i, per què no, un increment de la capacitat. Conec socis, algun de molt proper a mi, que esperen i desesperen des de fa anys per accedir a un seient.

Aleshores, per què penso votar “no”? Molt senzill: per tota l’experiència recent del que s’ha esdevingut a can Barça. Per aquesta estranya dimissió que no fa més que culpabilitzar qui l’ha dut a terme d’un dia per l’altre sense donar cap raó prou sòlida. No seré jo qui negui que Sandro Rosell ha patit amenaces de mort. De fet, l’antic president també en va patir. El que no puc oblidar és que el president dimitit va intentar tornar-nos a ficar dins del camp els violents que n’havien estat foragitats. I que sort en vàrem tenir dels Mossos, que ho van evitar. Ara que ho ha viscut en pròpia pell, suposo que s’ha adonat de la seva temeritat, però això no treu que la temeritat existís.

Tampoc no m’he cregut mai que guanyéssim al Madrid la cursa pel fitxatge de Neymar amb només 57,1 milions, sobretot sabent que ells tenen Bankia al darrere i que ja han demostrat que no els ve d’uns quilets més o menys. Sembla que hi ha consens sobre el fet que Bartomeu s’ha explicat molt millor, però el que no ha aconseguit que m’empassi és que tots els acords comercials amb el pare del jugador són a banda del fitxatge, només perquè, com que l’home passava per allí i tenia alguna empreseta muntada, ja ens anava bé... Quan hom ha viscut com un club comarcal oferia feina al pare d’un nen per aconseguir incorporar-lo a l’equip, es fa molt difícil no creure que al futbol professional no passi el mateix, corregit i augmentat.

La directiva del Barça ha envoltat tot plegat d’un mur de silencis i ambigüitats que el millor club del món, aquell que presumeix d’exportar valors positius arreu, no es pot permetre de cap de les maneres. I ara, aquesta mateixa directiva vol emprendre una tasca tan important com la remodelació de l’estadi. Una remodelació que passarà per augmentar la seva capacitat en només 7.000 localitats, de les quals caldrà descomptar les llotges VIP, pensades per fer diners amb empreses i usuaris per l’estil. És a dir, que s’hi bellugaran molts diners. I quan no han estat capaços –o encara més greu, no han volgut- explicar-nos fins ara, que s’hi ha vist obligats, les condicions d’un contracte, podem estar segurs que la remodelació en qüestió tindrà la transparència i netedat que ha de tenir? Jo, amb tots els respectes, ho poso en dubte.

Que com ho arreglem? Doncs ben senzill: eleccions anticipades a final de temporada, i que la junta entrant escometi la posada al dia de l’estadi. I si tornen a guanyar els que hi ha ara, si la gent els torna a donar la confiança, jo seré el primer en votar afirmativament. Però no em val que un president a qui no he votat em demani que faci una cosa per a la qual no m’han donat prou garanties, per molts que els estatuts els ho permetin. I si us plau, que no ens surtin amb allò que a la política passa igual, que et canvien l’alcalde d’un dia per l’altre i no hi pots fer res. A banda que també ho trobo molt poc democràtic, en el cas que ens ocupa encara és pitjor. En política, com a mínim votes una llista sencera. En futbol, als clubs on encara es pot votar triem només un nom, el del president. I quan el vam escollir, no es deia Josep M. Bartomeu.

Per cert, ja que parlem d’alcaldes: n’hi va haver un que va començar a perdre unes futures eleccions al referèndum de la Diagonal de Barcelona. Potser el que necessita aquesta junta, per adonar-se que no paren de vessar-la, és el que deia en començar: un No ben gros que els faci tocar de peus a terra. I un altre “no” de retruc. Perquè vista l’experiència de la samarreta, que ha acabat amb la senyera tacada per la fosca referència a Qatar, no ens podem arriscar a trobar, darrere de “Camp Nou”, uns mots que ens facin enrogir de vergonya.

I una altra reflexió per acabar: durant les últimes hores hem escoltat abastament que el que compta és fer pinya per guanyar, que el més important és que la piloteta acabi entrant. Doncs ho sento, però en discrepo. Per a mi, tant o més important que això, ho és que en uns moments tan crucials per al país, quan maldem per internacionalitzar els nostres anhels, no ens podem permetre que el nostre millor ambaixador, el Futbol Club Barcelona, segueixi nedant en l’ambigüitat. I si no, oblidem el ”més que un club” i dediquem-nos a ser només un club de futbol. Veurem quants socis aguanten...

En fi, el que dèiem: un #nono tan gran com aquest estadi amb el qual no sabem, i no sé si sabrem, què volen fer realment...