Pot resultar provocador afirmar que el franquisme va resultar ser un agent estimulant per als cantautors, però és cert que va ser en aquells anys quan l’esquadra clàssica del gènere va establir lligams a gran escala amb el públic, arran d’una successió d’obres d’alta volada. La cançó d’autor va connectar amb el carril central del país, cosa que ja no ha tornat a passar mai més. Cançó d’autor entesa a la manera clàssica, vull dir, perquè avui en dia gairebé qualsevol cantant que escrigui les seves cançons pot ser considerat un cantautor.

Jo ja sé que a Joan Isaac no li agrada que digui aquestes coses, perquè per ell la figura del trobador és eterna i sublim, però bé, als anys 70, el Palau d’Esports l’omplien Raimon i Lluís Llach, i ara al Palau Sant Jordi hi campen Zoo i Oques Grasses. És un altre temps. La cançó roman, però fora dels carrils centrals. També fora de Catalunya. I al capdavall, ell sap perfectament el que és operar amb el vent en contra, perquè és això el que ha fet gran part de la seva vida. Va entrar en escena a mitjan anys setanta, com a part d’una generació de relleu, i tot seguit va topar amb el canvi de guió, tant polític com de gust ciutadà, precipitat als vuitanta, fins al punt que va deixar l’ofici durant més d’una dècada.

Tot això ve a tomb perquè Joan Isaac es troba en un moment àlgid, encara que les seves cançons, quines coses, disposin de menys canals de difusió ara que als tècnicament difícils anys setanta, com si els cantautors fossin ara més clandestins que aleshores. Però fa uns mesos va publicar un àlbum formós amb cançons noves (més lluminoses de l’habitual, val a dir), Tinc una casa al mar, i ara, una senyora integral de vint-i-cinc compactes, a l’estil dels coffrets dels seus francesos favorits. Una iniciativa valenta que mereix aplaudiments. Conté tota la seva obra, a més de material inèdit (inclòs el nou enregistrament d’un dels seus discos cabdals, Barcelona, ciutat grisa, del 1980). També ha tret un llibre contundent, recull de lletres i fotos, 101 cançons.

El punt culminant el posarà un concert al Palau de la Música, el 28 de novembre, amb motiu del 50è aniversari de carrera. L’acompanyaran tres llargs companys d’aventures, Serrat, Maria del Mar Bonet i Paco Ibáñez, així com amics adherits amb els anys com són Roger Mas, Pemi Fortuny, Sílvia Comes i Anna Roig. Serà el segon cop que Joan Isaac faci un Palau. El primer va ser més de quaranta anys enrere, el desembre del 1977. I la trobada amb certs companys d’ofici té molt de foto d’una era. Retirats Llach i Raimon, també Serrat, i finats alguns companys estimats d’altres contrades (Aute, Krahe, Milanés), no abunden situacions com aquesta, una nit de gala com les d’abans, per als degustadors d’allò que se’n va dir nova cançó. Als països normals, sanejats, el llegat acumulat, el capital col·lectiu històric, són coses que se solen tenir en compte.

Joan Isaac, gran sentimental i constructor de fines melodies, ha fet les seves travesses del desert i ha viscut episodis de feina sorda que només ell coneix. Però aquí el tenim, perseverant, disposat a defensar la seva obra a contracorrent amb tota la seva sobrietat natural, tan aliena al món de gracietes que sembla haver-se apoderat del mainstream català. Sí, és clar que són altres temps.