Fa dos diumenges, tot recollint el seu premi com a millor actor, en Joaquin Phoenix va aprofitar la seva situació de privilegi per denunciar amb fermesa la vulneració dels drets de col·lectius històricament oprimits. Va exigir la igualtat de gènere. Posar fi a la discriminació que pateixen les persones racialitzades, les persones LGTBIQ i els pobles originaris. Tanmateix, l'escàndol, fins i tot per gent que es diu d'esquerres, va arribar quan va defensar els drets dels animals amb idèntica contundència i com a part d'una mateixa "lluita contra la injustícia".

A voltes, sembla que en res no és més fàcil posar d'acord a dretes i esquerres, des del neofeixisme fins a l'anticapitalisme, que en la seva hostilitat vers la defensa dels animals. Què n'hem de fer, doncs, d'un moviment social que pateix un rebuig tan transversal? Pensem-hi. Només d'animals sota control humà, a Catalunya, n'hi ha més de 51 milions. D'humans en som 7,6. Són, doncs, la majoria d'habitants del nostre país. Tot i això, no són titulars de cap dret: es troben políticament i jurídic subordinat a la nostra voluntat. Es tracta d'una majoria vulnerable. Els qui a casa nostra i arreu creuen (com en Phoenix) que ens trobem davant d'una causa de justícia tenen la raó i la compassió del seu costat.

Els animals són individus amb sentits: poden experimentar plaer i dolor. Posseeixen, com nosaltres, interessos en no patir, no morir i gaudir de les seves vides. Interessos que hem de considerar i protegir. Negar-se a fer-ho pel mer fet que no són d'individus de la nostra espècie (especisme) —en el fons, perquè tenen uns gens en comptes d'uns altres— o per ser menys intel·ligents (capacitisme), és una actitud discriminatòria injustificada. Lluitar per la llibertat política requereix que bastim un sistema on tots els individus posseeixin control sobre la seva vida i immunitat enfront de la subjecció a altres. Siguin quines siguin les seves capacitats. Sigui quin sigui el seu gènere, el seu color de pell o altres característiques irrellevants per la plena ciutadania. L'especisme és, en aquest sentit, tan injustificat com el sexisme o el racisme.

Això no vol dir que interessos d'humans i no humans siguin exactament els mateixos. Allò que necessitem a les nostres vides per assegurar-nos-en el control i ser felices és, en molts casos, diferent. Tot i això, compartim certes vulnerabilitats bàsiques. Passar gana o set, emmalaltir, que ens colpegin o fereixin, el tedi, la por. Trobar a faltar a qui estimem. Estar tancada, no podent gaudir de l'herba, el sol o la companyia. La mort, que ens arrabassa tot el que ens prometia el futur.

Que potser creiem que la ramaderia i altres indústries no causen aquests danys als animals? És cert que en molts casos la llei les sotmet a uns anomenats 'estàndards de benestar'. Però aquests han estat dissenyats per evitar patiments innecessaris —sempre que no es comprometi la viabilitat econòmica de l'explotació. No tenen com a objectiu garantir que els animals tinguin les millors vides possibles, com voldríem si fossin éssers humans. No poden tenir-lo, perquè és incompatible amb la persistència d'un sector que, per tal elaborar els seus productes, necessita criar individus amb el mínim cost possible per finalment matar-los.

L'objectiu últim d'en Joaquin Phoenix i de milers de ciutadans, que comparteixo, no és només que es compleixin aquestes lleis de benestar animal. No és només millorar aquestes lleis. És una societat no especista. L'ideal és el d'una comunitat on també els altres animals siguin lliures políticament. On mai més estiguin subjectes al caprici dels éssers humans i on els seus interessos siguin tinguts en compte en peu d'igualtat en la concepció del bé comú que ha d'informar l'acció de govern.

Aquesta no és una llibertat que els animals puguin aconseguir per ells mateixos, a diferència del que succeeix amb altres col·lectius vulnerables. És el nostre deure articular políticament la seva veu.