En això dels espies, haberlos haylos. He sentit parlar de dossiers des que tinc ús de raó política i n’hi ha més d’un que ha viscut bé de comerciar amb confidencials, abans que Internet enviés el negoci a rodar. Fins ara, però, semblava que el joc anava d’armament nuclear: tu tens una bomba, jo en tinc l’altra i oi que no ens farem mal? De sobte, la famosa conversa entre senyores ho fa saltar tot; conversa que, degudament maquillada, està en la base de la bomba –precisament- que un paper fantasma va deixar caure en plena campanya electoral “catalana” (subratllo catalana) dos anys després. Vull dir que sí que és cert que la informació té un preu. I que l’Estat hi està amatent.

És obvi que, amb aquest panorama, no estem en condicions de defensar ningú i menys que ningú segons qui. La política catalana era –i ho sabíem- un femer amable amb aspecte d’aigües cristal·lines. Sabíem que la gran part dels ajuntaments catalans feien males pràctiques, et requalifico allò i tu m’arregles el poliesportiu, i que les administracions fan d’agència de col·locació d’amics i coneguts. En Bustos, sense anar més lluny!, s’ha quedat de regidor per cobrar de la Diputació com a adjunt a la quarta vicepresidència, no executiva, que existeix perquè Antoni Fogué, expresident i del PSC, pugui continuar cobrant. Ja em direu si li cal un adjunt pagat a preu d’or. Tot això ho sabíem i passa aquí i arreu. De manera que podem sospitar que algú ha posat la lupa sobre Catalunya per fer notar la gran podridura.  

O no és sospitós que tothom tiri de la mateixa agència? I que el mateix sindicat de la policia suggereixi que darrera hi ha els serveis secrets de l’omnipresent Estat?

D’acord: ens cal una regeneració democràtica que el moviment independentista porta escrita al front com una pancarta. Però no cal llençar la criatura amb l’aigua bruta. Necessitem lideratge polític, necessitem Parlament, necessitem Govern davant d’aquest projecte. I és per això, no ho dubtem, que cauen determinades bombes.