La monarquia és una anomalia en una societat que es vulgui democràtica. Aquest és el punt de partida i el motiu primer pel qual és legítim que un ciutadà estigui en contra d'una institució que no ha escollit absolutament ningú. El poder hereditari per gràcia divina no troba encaix en la lògica d'una ciutadania a qui se li reconeix el dret a escollir els seus representants. Aquest convenciment va guanyant pes a mesura que les generacions nascudes en l'etapa posterior a la dictadura suposen la majoria del gruix poblacional. No és, de fet, una casualitat que faci tres anys que el CIS no pregunta per la monarquia i que al CEO tingui la valoració més baixa. Aquesta és la primera premissa que hauria de comprendre Felip VI.

A una existència sense legitimitat se li suma la poca exemplaritat de la Casa Reial. Per molt que intentin maquillar-ho i simular que res té a veure amb el rei Felip VI i Letícia, el cert és que Iñaki Urdangarin era Casa Reial quan va cometre els delictes de prevaricació, malversació, tràfic d'influències, frau i dos delites fiscals pels quals ara dorm sense reixes. La trama que té per protagonista el cunyat del rei no es pot entendre sense el rei emèrit, Joan Carles, que pot donar gràcies a la immunitat que li ha impedit trepitjar els tribunals. Perdonin la informalitat, però tenint en compte que Urdangarin precisament no tenia cap mancança econòmica, quasi es pot dir que va delinquir per vici. 

Seguim sumant: opacitat de la fortuna personal de Joan Carles i la taca de petroli dels barrils d'Aràbia Saudí. Els comptes oficials de l'Estat no recullen quin és el patrimoni privat de qui va regnar a Espanya durant quasi 40 anys. Si els representants públics estan obligats per llei a revelar davant de la ciutadania quins són els seus béns, és inexplicable que no ho hagi de fer la monarquia. A no ser, clar està, que aquesta fortuna tingui el seu origen en negocis obscurs i que els principals partits hagin pactat protegir-ho i encobrir-ho. Les caceres a Botswana són un episodi més i els escàndols de la vida privada de Joan Carles són, realment, el de menys.

Amb tot aquest currículum de la institució monàrquica, a Felip VI no li hauria d'estranyar no ser ben rebut a qualsevol punt d'Espanya. Però en el cas de Catalunya se li suma el discurs del 3 d'octubre i això és el que justifica el trencament de relacions de Quim Torra i que el president s'ho hagi hagut de pensar tant abans d'acompanyar-lo a Tarragona. Aquella intervenció pública on va adoptar més el paper d'un cap de l'exèrcit que no pas el de representant d'una monarquia parlamentària que, com a molt, hauria hagut de fer una apel·lació al diàleg. Felip VI volia el seu 23-F per recuperar la credibilitat perduda. Encara que això suposés falsejar la realitat del que havia passat a Catalunya l'1-O i avalar institucionalment un crit, el "a por ellos!" que ha quedat tatuat a la consciència col·lectiva de molts catalans. Independentistes i no independentistes.

El rei no pot pretendre ara fer veure que tot això no ha passat i que les autoritats catalanes mirin cap a un altre lloc. La plantada de Roger Torrent i Ada Colau al Mobile World Congress ja anava en aquesta línia. I faria bé d'intentar entendre que per a la seva figura ja il·legítima d'arrel és insostenible tenir un grau d'hostilitat tan alt en un territori que, sota el seu concepte i voluntat, també és Espanya. La immunitat penal la té, però no la de la fiscalització social. Com qualsevol poder, està exposat a la crítica ciutadana, l'únic instrument que té el poble quan no se li dona l'opció de triar si vol o no vol un rei. Mentre Felip VI segueixi negant-se a posar-se davant del mirall o, com a mínim, dialogar amb Catalunya, anirà ensopegant amb l'animadversió de càrrecs públics i del carrer. Sigui a Barcelona o a Tarragona, on la inauguració dels Jocs Mediterranis s'ha convertit, més aviat, en un joc de llamps i trons.