La destitució d’Enric Truñó com a cap de l’oficina tècnica Barcelona-Pirineus per als Jocs d’Hivern 2026 ha tornat a fer sortir als diaris el tema olímpic. El cessament es produeix tres mesos després que l’equip de govern municipal de l’Ajuntament de Barcelona renunciés a optar a la candidatura de 2022 i decidís ajornar-la fins al 2026. Queda clar, per tant, que ens trobem en un canvi d’estratègia que ha afectat el lideratge tècnic i el calendari inicialment estudiat.

Desconec si els ajuntaments de la Cerdanya, el Ripollès, el Berguedà i l’Alt Pirineu així com també els de Vic, Granollers i Olot, entre d’altres, tenen informació directa de la nova direcció amb què l’alcalde Xavier Trias vol impulsar el projecte. Els municipis de la C-17 han donat el seu suport als Jocs Olímpics en entendre que seran una oportunitat d’or per captar noves inversions i desdoblar la via del tren. Un suport que s’afegeix a la implicació directa al projecte de les comarques de muntanya i que els legitima a tots per conèixer les estratègies, accions i idees que es planifiquen, a curt o mitjà termini, des de la capital de Catalunya.

Si estem davant d’un repte català, el diàleg amb el territori es fa imprescindible i més ara que s’ha produït un cop de timó. No discutiré la bondat d’unes Olimpíades hivernals ni els beneficis que poden suposar per a Catalunya, però és necessari que els ciutadans percebin que es treballa bé i que se sàpiga per quines raons es mouen peces del tauler.

Siguin quins siguin els tècnics o polítics que comandin aquesta aventura pirinenca-mediterrània, em preocupen principalment dues coses. El risc meteorològic pel nostre clima caòtic que massa vegades ha col·lapsat el país i el centralisme històric barceloní que provoca desatenció cap a les àrees menys poblades. Uns neguits que diria no tenen res a veure amb la sortida del comissionat ni amb els arguments que llegeixo a favor i en contra de la cita olímpica.

¿Què passaria si Catalunya organitzés els Jocs d’Hivern Barcelona-Pirineus 2026 i per mala fortuna es produís una gran nevada com va ocórrer l’any 2010?, ¿us imagineu els atletes bloquejats a les carreteres?, ¿us imagineu les torres elèctriques caient com figures de plastilina pel pes de la neu com va succeir fa només quatre anys? ¿I si mig Catalunya es quedés a les fosques, mentre els esquiadors s’haguessin de traslladar a les pistes? ¿Us imagineu que tot això passés un cop Catalunya ja s’hagués proclamat independent?

Mare de Déu! Més val no pensar-hi. O potser sí!! El ridícul que faríem els catalans i la imatge de mal gestors que donaríem al món ens desacreditaria la nostra capacitat organitzativa. Digueu-me pessimista o que crido mals auguris. No és això. De temporals excepcionals només se’n registra un cada trenta anys i per estadística encara no tocaria. Però, ¿i si passa?

Per repetir l’èxit del 1992, fóra bo, igualment, que es desenterressin projectes pirinencs claus com el túnel de Toses. A més, s’hauria de revisar l’estat de tots els serveis bàsics a les àrees rurals o de muntanya i fer cas a documents com el Pla Estratègic dels Esports d’Hivern a Catalunya que, l’any 2012, ja denunciava que no existeix ni un programa ni una campanya institucionalitzada de promoció dels esports de neu o de gel.

Amb actitud responsable però persistent, des de comarques cal fer memòria a Barcelona que les infraestructures actuals són en certs aspectes precàries i l’atenció pública cap al rerepaís i més amunt és millorable. La comarca d’Osona, com que està situada a mig camí entre Barcelona i els Pirineus, també és bo que s’hi impliqui per col·laborar entre tots a fer que les coses surtin bé. No ens podem permetre un fracàs olímpic ni tampoc un altre gran col·lapse viari o elèctric per no haver sabut afrontar les inclemències del temps, cada cop més previsibles.