Recordo com si fos ara el missatge al mòbil, la incredulitat. Aquella barreja de ràbia i impotència. La certesa que mai més tornaríem a ser els mateixos, que aquella decisió basada en la venjança, mai en la justícia, ho canviava tot. Passaven pocs minuts de les 9 del vespre quan ens confirmaven una notícia que no ens havíem volgut creure. Una Audiència Nacional fidel als designis de Tribunal de Orden Público amb què va ser creada dictava sentència i condemna enviant en Jordi Cuixart i en Jordi Sánchez a la presó.

El règim vell i caduc s'imposava i, pres pel pànic de saber-se feble davant d'un moviment popular massiu, pacífic i transversal, descarregava tota la seva crueltat. Era l'epíleg de la història d'un Estat incapaç de seure i parlar, incapaç d'escoltar, que passava a l'acció des dels tribunals i trencava a cara descoberta amb la separació de poders, pilar de qualsevol estat de dret. Era la revenja per la victòria de l'1 d'octubre. Per aquell acte d'apoderament popular, de desobediència civil, aquell referèndum d'autodeterminació que va fer la volta al món per la determinació dels qui votaven i per la violència dels qui ho volien impedir. Com si els anhels de llibertat es poguessin impedir.

Perquè de fet, en aquest any ple d'injustícia, si alguna cosa hem après d'en Jordi Cuixart és que ser lliure no té res a veure amb estar o no a la presó. En Jordi és un home lliure. I ho és perquè malgrat la repressió, no s'ha deixat vèncer per la por.

Aquesta és la nostra fortalesa, i la seva derrota. Mai podran empresonar les idees. És cert que la repressió és l'arma amb què l'Estat intenta silenciar-nos, aïllar-nos i dividir-nos. Però davant d'això, s'han trobat uns homes i dones ferms, determinats, que malgrat que el seu captiveri o el seu exili no pensen cedir al xantatge de ningú. "Els presos polítics no serem moneda de canvi de res", ens recorda sempre en Jordi Cuixart. Perquè el seu objectiu no és sortir de la presó a qualsevol preu. El que busquen és que mai més ningú pugui anar a la presó per exercir els seus drets fonamentals, per manifestar-se, per expressar-se, per dissentir del sistema establert, per reclamar l'autodeterminació. Per posar urnes i votar. O simplement per defensar el dret a fer-ho.

Un any després, seguim aquí, tossudament alçats. Amb la maduresa pròpia de qui sap que el camí serà més llarg però serà irreversible. I amb més patiment del que havíem previst perquè davant hi ha un Estat que ha renunciat a la raó i només creu en la força; però alhora, feliços de saber que el camí cap a la llibertat és el més bell que es pot fer a la vida. Per més que ho intentin, mai renunciarem a defensar de forma pacífica les nostres conviccions, aquesta República d'homes i dones lliures. Un país obert, inclusiu i just que doni resposta al patiment de tantes persones dels nostres barris que viuen al llindar de la pobresa.

Vénen mesos d'una gran transcendència per a tots aquells qui defensem la llibertat. On ens caldrà més unitat que mai, més rigor que mai, més estratègia compartida que beu de tantes lluites que han forjat el caràcter d'un país que s'ha asfaltat els carrers i les places amb les mans. D'un país que sempre ha volgut ser un sol poble. Ja no podem esperar més a tenir una estratègia compartida, àmplia i rigorosa. Que es pugui explicar amb la claredat que la ciutadania d'aquest país mereix. Deixem els retrets, superem les desavinences que l'hora és massa greu per perdre'ns en batalles estèrils i en tacticismes de regat curt.

Estiguem a l'altura que ens enfrontem a un judici a la democràcia. I amb la força de la gent, la fermesa de les institucions i la determinació de les organitzacions polítiques, denunciarem aquest Estat de vulnerar els drets fonamentals, de posar en risc l'estat de dret i els valors fonamentals.

L'Estat haurà de respondre al 80% de la societat catalana que s'oposa als empresonaments i defensa el dret a decidir com a solució política al conflicte. I si la resposta que dóna és en forma de condemnes i solucions emmirallades en vells estatuts davant hi trobarà la força d'una majoria que diu prou. I que es declara emancipada d'un Estat que ha comès la pitjor de les ofenses: reprimir la seva pròpia ciutadania.

Només ens val l'absolució dels presos polítics. Només ens val l'autodeterminació. Perquè ja fa un any que vam aprendre que ni la repressió, ni la violència ni la presó poden ser límits a la democràcia. I és des de la radicalitat democràtica que seguirem defensant el nostre dret a voler una República de tothom i per a tothom.