El sindicalista tarragoní José Estrada Cruz és “fernanduco” d’origen, el gentilici castellà que designa els naturals del municipi de Fernán Caballero, al Camp de Calatrava, a Ciutat Reial. Quan ell hi va néixer, el 1945, el poble tenia 2.500 habitants, però avui amb prou feines arriba al miler de residents, té una batllessa del PP i, al segle XIV, s’escrivia Fernant Cavallero, el nom exacte del reconquistador i primer senyor de l’indret.
Estrada va venir al món un 12 de novembre, com el 1746 ho havia fet Joaquim José da Silva, més conegut com a “Tiradentes”, el líder independentista republicà enfront del domini portuguès, heroi nacional del Brasil i patró cívic d’aquest país. Aquesta és també la data de naixement, en anys diferents, de l’escultor francès August Rodin, de l’actriu Grace Kelly i de les escriptores feministes Hanan al-Xaykh, libanesa, i la nord-americana Naomí Wolf. També un 12 de novembre van morir l’expresident del govern republicà espanyol Juan Negrín i la dirigent del PCE Dolores Ibárruri, “la Pasionaria”.
José va ser el quart dels cinc fills d’Alejandro i Engracia. El pare, home d’esquerres, l’estiu de 1936 s’allistà a l’exèrcit republicà per lluitar al front de Madrid i, finalment, esdevingué membre de la guàrdia d’assalt a la capital espanyola. Des de ben petit, el futur sindicalista i activista cívic treballà ajudant pares i oncles en el conreu de l’horta i tot de feines diverses, fins que una mala anyada per al camp forçà la família a deixar el poble i establir-se a Madrid.
Si bé el jove José hi treballà com a aprenent de vidrier, a ell, que era admirador de Kubala com després ho fou de Messi, culer fervent, doncs, el va fitxar el Real Madrid i també fou cedit a altres equips locals com el Carabanchel o el Torrijo. Finalment, passà al Marbella, on ja jugà com a professional, tot i que a l’estiu s’ocupà també a l’hostaleria, fins que una lesió posà fi a aquesta etapa esportiva. Llavors, com el seu germà i alguns cosins, entrà a treballar a Standar Eléctrica i, no havent-hi places a Madrid, va ser destinat a Tarragona, ciutat que trià davant d’altres per la seva proximitat amb la mar, tan llunyana de Madrid estant. Hi arribà a la primeria de 1972 i ja en feu la seva ciutat per sempre.
Després d’una temporada breu a Barcelona, el 1973 ja torna a ser a Tarragona on reactiva les Comissions Obreres (CO) i entra també en contacte amb les Plataformes Antivapitalistes, grup cristià i d’esquerres a l’interior del sindicat. Estrada hi desplegarà una activitat intensíssima, amb l’organització de vagues, formació de piquets, repartiment de pamflets, etc. L’hivern de 1975, ja comunista des de feia temps, va ser enviat a Romania durant cinc mesos, on es traslladà clandestinament i adquirí la formació necessària per a la seva activitat persistent contra la dictadura franquista. La primera de l’any següent va ser detingut i engarjolat durant mig any, amb un altre lluitador ben conegut a Tarragona: Manuel Martín Bravo.
El 6 de novembre de 1976, vam coincidir com a oradors en el primer acte de masses organitzat per l’Assemblea de Catalunya a Tarragona, en un míting multitudinari al Camp de Mart. Ell hi intervingué com a sindicalista i jo en nom del PSAN. El 1979 serà un any clau en la seva vida, tant a nivell personal com també en el vessant públic: coneix Marisa Cañón, amb qui es casa i amb qui tindrà dos fills, l’Albert i la Laia; legalitzada CO en serà escollit secretari general a Tarragona i, el mateix any, també sortirà elegit regidor del PSUC a l’ajuntament tarragoní en les primeres eleccions municipals ja mort Franco. Hi assumirà la cartera de Joventut i Esports, però en deixarà la responsabilitat al cap de mig any, un cop constatada la dificultat d’encaixar el seu tarannà personal combatiu amb el ritme de la política institucional. Ja llavors, s’adona de les rebaixes, contradiccions i ingenuïtats de l’antiga oposició antifranquista.
Tres anys després, el 1982, fa costat a l’escissió del PSUC concretada en la creació del Partit dels Comunistes de Catalunya i, el 1991, és empresonat per segon cop per uns incidents, produïts set anys abans, entre el comitè d’aturats de Tarragona i la guàrdia urbana. L’any següent deixa la militància a CO i, el 1993, ingressa a la CGT amb un grup de sindicalistes i en serà escollit també secretari general a Tarragona, per entrar més endavant a les Comissions de Base (Co-bas).
Sempre a la recerca d’un espai ideològic on trobar-se còmode amb les seves conviccions, a principis d’aquest segle entra en contacte amb l’esquerra independentista i ajuda a impulsar el Casal Popular Sageta de Foc, entitat que ell hauria preferit que adoptés el nom d’”Al Gra!”, avesat com ha estat sempre a l’acció directa més que no pas a les paraules retòriques. Pren part també en el moviment del 15-M. Potser pot semblar que Estrada no se’n perd ni una, però, en realitat, si se’l troba a totes les lluites és perquè ell les concep totes com una de sola, la mateixa lluita general contra les injustícies, tant se val l’àmbit i el lloc on es produeixin.
Aquest “comunista biològic”, com l’ha definit el seu amic l’arqueòleg Eudald Carbonell, enguany farà 80 anys, i per això ha estat objecte d’un acte d’homenatge a la seva ciutat. Però a Estrada, llegir no li ha fet perdre l’escriure, de manera que el mateix lluitador sindical que promovia mobilitzacions i intervenia en negociacions col·lectives, és qui preparava sucs de taronja per als fills, tot cobrint-ne el got amb un paper de cuina perquè no se’n perdessin les vitamines, i s’alçava a les nits per atendre’ls. És el mateix que ruixava amb un esprai els retrovisors de l’autobús, en una vaga del transport, per inutilitzar-ne la funció i impedir l’ús del vehicle i, alhora, l’avi tendre amb el net, Blai, que duu a casa poms de flors silvestres, diverses i acolorides, collides ça i lla.
A primera línia de porra davant les unitats antiavalots de la policia espanyola en concentracions independentistes els dies més àlgids del procés, Estrada és d’aquella mena de gent que mai no plega i pertany a la categoria humana d’aquells que sempre hi són, en defensa de les causes que considera justes. Quan sa filla tenia només 13 anys ja li feia llegir el Manifest Comunista de Marx i Engels, a qui animava, però, a llegir, formar-se i estudiar primer, per militar després sobre bases més sòlides. La mateixa filla que es diu Laia de nom, Laia Estrada, per “culpa” meva, ja que sa mare, sent alumna meva de català, sabent que jo tenia una filla amb aquest nom i estant ella embarassada, vam parlar-ne i vaig recomanar-li, a més, la lectura de Laia, de Salvador Espriu.
José Estrada llegeix poesia, escolta música i gaudeix de la bellesa i, a prop de fer-ne 80, ha deixat enrere la barba i la trenca reglamentàries de fa unes dècades per un bigoti contundent que l’identifica, juntament amb un repertori variat de samarretes reivindicatives de totes les causes. Ja no va acompanyat del megàfon característic, “extensió natural del seu braç” en expressió de la filla, però, per si de cas, el net té a casa un megàfon de joguina, naturalment de color roig. Pensant en el futur, no se sap mai...