No cal ser massa espavilat per entreveure que la persona que se sent més incòmode amb la qüestió de la renovació de Pep Guardiola és el mateix entrenador del Barça. El tècnic de Santpedor sent devoció i respecte pels colors blaugrana, perquè els ha gaudit i perquè els ha patit. De ben petit somniava jugar en aquell estadi meravellós, amb l’equip de la seva vida, i ho feu en un conjunt de somni. I avui és considerat el millor entrenador del món. De curt i a la banqueta, ha guanyat, entre d’altres títols, nou lligues i tres Copes d’Europa. Té la feina a uns minuts de casa seva i el millor vestidor que hagi parit mai el planeta futbol. I l’estima dels seus i de bona part dels altres, a excepció dels envejosos de sempre que mai han paït que l’èxit pot arribar des de l’educació i la humilitat.

Respecte. Per tant, és obvi que si Guardiola diu que encara no ha trobat els motius o les sensacions per continuar, el mínim que es pot fer és respectar-lo i no obrir conjuntures de pa sucat amb oli sobre la matèria. Guardiola dignifica el Barça i la professió d’entrenador. Qualsevol galtes que hagués aconseguit la meitat del que ell –amb el seu equip- ha aconseguit, o qualsevol que signifiqués i hagués fet una mínima part del que ell significa i ha fet per aquesta institució, ja hagués signat un contracte indefinit. Perquè en el futbol sobren els avantatjosos. Fa molts anys que conec en Pep Guardiola i us ben juro que no sé què farà el més de juny, més enllà d’estar ben a prop dels seus estimats, dels de casa. El conec i mai li he preguntat què pensa fer d’aquí a uns mesos. El que decideixi serà fruït de la meditació, la racionalitat i la coherència, d’això en podeu estar ben segurs.

Em fa fàstic escoltar o llegir comentaris de l’estil “no trairà el Barça, oi?”. Trair el Barça... Guardiola? Qui diu això no sap del què parla. Aquí, si hi ha traïdors són aquells que dubten de la dignitat de Guardiola, ara i fa uns anys quan van vomitar porqueria contra la seva persona. El mestratge moral i professional d’en Pep ha estat tan alt que ningú no ha de patir per l’endemà del seu adéu. Recupereu el bo i millor de les seves rodes de premsa i hi cercareu les respostes de tot plegat. Quan parla del dia a dia, de la perillositat del rival més dèbil, fins i tot de la tan parodiada recomanació del “ben d’hora, ben d’hora”, ens està dient que aquí ningú no és imprescindible. Com més se’l mitifiqui, més lluny s’estarà d’entendre Pep Guardiola. Una vegada, ja fa temps, em va confessar que ni ho volia ser, un mite, ni res que s’hi assemblés.

I és que no podem ser tan covards per confiar-ho tot en ell, abrigar-nos a les seves paraules i als seus gests, com si es tractés d’un messies que Gamper ha enviat a la terra blaugrana per expiar-nos dels pecats del barcelonisme, uns pecats que semblaven desterrats, però que malauradament han retornat amb el neonuñisme de la junta actual. Parlo d’uns acomplexaments que disten molt de tot el que ens ha ensenyat en Pep i el seu vestidor. No hem guanyat i hem demostrat el que hem demostrat en els darrers anys, i davant tantes adversitats, com per anar pel món demanant perdó per ser del Barça, per plorar davant les misèries, per actuar amb ambigüitats davant de qui no ens vol cap bé. Pep Guardiola va ser contractat per ser entrenador del primer equip. I ho ha fet tan bé com ha sabut, que és molt. Ha complert amb la seva tasca. Però és un entrenador del futbol. No se li ha encomanat ni té ganes d’exercir tasques que no li haurien de competir, com ara fer de portaveu, de cap de comunicació, de president, de cap i casal del catalanisme, de figura mística i de no sé quantes coses més.

Pep és un gran entrenador de futbol. I una persona que estima i entén com és el club que l’ha contractat. Però no és ni el psicòleg de les frustracions d’un país i encara menys el guru d’un poble. Si us ho pensàveu, us heu equivocat. Només demana treballar en unes condicions, les condicions que es mereix tenir el millor club del món.