Potser jo havia d'haver començat a pensar aquest text després de fer un bon cafè amb Josep Piera en un dels vetlladors de la Piazza Bellini de Nàpols. Després, hauríem penetrat el carreró de Port’Alba, el carrer napolità de les llibreries de vell, on hauríem tafanejat bona cosa. Finalment, a la Piazza Dante, a peu dret, vés a saber perquè, hauríem sentenciat en vers, faceciosos, rigoroses prediccions sobre el futur immediat a risc de caure fulminats per un llamp dels déus. Encara m’hauria fet més il·lusió que en acabar de fer de bruixots, com dos xiquets trapatroles, ens haguérem perdut mòbil en mà a fotografiar els grafitis que tatuen cada centímetre de murada d’aquells carrers i carrerons i carrerons sense eixida, sovint angostos i bruts. Tot ben camp, com als setanta.

I dic que hauria d’haver estat així perquè aquella ciutat, si més no algunes de les imatges que n'he difós amb moltes ganes a les xarxes entre els amics, preses durant un inoblidable viatge amb l’amic Amadeu, m’han retornat Piera molts anys després d’haver-lo conegut. Vull dir, que m’han retornat la seva veu, un cert contacte tot i que des d’una distància que aquesta merda de pandèmia ha fet més penosa. A Piera -em diu- li agraden els murals dels artistes urbans que tinc per vici caçar, bé sigui a Nàpols, bé a Barcelona o en qualsevulla ciutat on desembarco. I a mi, m’agrada llegir-lo, rellegir-lo, trucar-li de tard en tard per explicar-li una qualsevol banalitat mentre me l'imagino allà dalt de la vall envoltat de pins, llimeres i tarongers, buguenvíl·lies fluorescents.

Fet i fet, aquest retrobament inesperat ha provocat també que tornés a alguns dels seus llibres per a gaudir de manera més conscient, des de l’experiència de l’edat, diríem. Parlo de llibres com El cingle verd (1982), Ací s’acaba tot (1993) o, per descomptat, Un bellíssim cadàver barroc (1987).  Per cert, que la Institució Alfons Magnànim de València acaba de publicar també la seva poesia completa escrita entre els anys 1971 i 2018.
 
Vaig tenir la sort de conèixer-lo ja fa un grapat d’anys a Gandia durant el curt període de temps que, incautament, acceptí un encàrrec professional que només em va dur que amargs desenganys i immerescuts retrets. Tot plegat, una ruïna de faena de la qual no en vaig eixir indemne, un temps que encara recordo amb rancúnia si no és pels bons moments que em porta a la memòria Felip Pastor, un amic que sempre em va fer costat.

Cal saber que Piera ja era aleshores un escriptor en català reconegudíssim que havia articulat al voltant de la seva persona i del lloc on viu, la Drova, a la Safor, tot un univers de ressonàncies gairebé mítiques. Sens dubte, pocs escriptors valencians havien aconseguit fer-se un lloc en el món editorial barceloní amb les derivades favorables que el fet en si comportava. 

Ha passat molt de temps i moltes coses des d’aleshores però Piera continua sent Piera, el mateix tipus despert que manega les paraules com un perillós espadatxí, una persona especial que es mira el món amb una barreja de desig, tendresa i, alhora, de calculat escepticisme, de despreocupada ironia.  

Com sigui, ara i ací em toca escriure d’ell i de les seves memòries, Els fantàstics setanta. 1969-1974 (Alfons el Magnànim, 2020) lluny de Nàpols i de la Drova, i del terme del meu poble. Escric sol a Barcelona, en el despatx d’un àtic interior amb vistes a Collserola que està a tocar, ves per on, del carrer Dant. Un àtic vell i menut en un barri obrer i d’immigrants, res a veure on he viscut durant més d’una dècada. Ho faig commogut i no pas per la situació personal que és la que és i, sobretot, passatgera atès que, finalment, tant si vols com si no, un sempre s’acaba per morir. Commogut, deia, perquè una vegada més el relat vivencial de Piera és d’una sinceritat corprenedora i en part, no deixa de ser, el relat de cadascun de nosaltres -escrivim o no- amb les seves boges il·lusions, guanys, pèrdues, desespers secrets, afanys.

Piera ens narra la peripècia dels seus inicis com a dramaturg que des del poble estant té el cap i els pardals en París. També els seus inicis com a poeta, en castellà primer, com gairebé tots els d’aquella generació que van viure i veure l’esclat cultural i polític del País Valencià a principis dels setanta amb Franco encara respirant. Fa el relat del seu món de joventut en una Gandia provinciana a l’ombra de la també provinciana València. Ens parla de les emocions i dels beneficis de l’amistat: Joan E. Pellicer, Ignasi Mora, Ximo Vidal, Marc Granell, Francisco Brines, Juan Gil-Albert, Jorge Guillén, Jaime Siles, Toni Mestre, Frederic Martí i tantíssims d’altres. Escriu sobre el descobriment del desig i del sexe sense inhibicions tot i que sovint, malgrat tot, maldestre o incòmodament vigilat o incomprès o malentès.

Ens parla i molt de l’amor, del que mútuament es professen ell i Marifé Arroyo. La poetessa Maria Josep Escrivà quedarà fascinada -com jo mateix- per com Piera defineix la seva companya: "l’enamorada de la pluja". Fascinada de com l’escriptor en descriu la seva llarga relació: "Ella ha dit en alguna ocasió que soc una milotxa volandera de la qual, ella, i només ella, té el fil que la manté volant. Quan van mal dades ella estira el fil i la milotxa abaixa fins que ella la recull a terra, o al braç. I així ha sigut, des d’aquella lluminosa vesprada d’estiu del 69 fins ara que compartim les mútues velledats: dues soledats que s’acompanyen".
 
Les memòries de Piera són, en primer lloc, les d’un escriptor excepcional però són també les d’un país i d’una ciutat, València, que va viure uns anys prodigiosos, una mena de revolta cultural que ha propiciat a la llarga, si més no, la promesa d’un ressorgiment enmig d’un context social i polític sempre complicat i sempre hostil. Les memòries de Piera són, sobretot, les d’una persona, no pas les d’un personatge engolat disposat a retre comptes amb ves a saber qui i per què, amb ànima de fiscal, les d’algú que vol engrandir les seves petiteses, com de fet són bona part de les memòries que s’escriuen. L’escriptor es nua. Evita la grandiloqüència, la mitificació innecessària. Es limita a explicar allò que ha vist i viscut.

Escriu Piera: "(...) Setanta anys, quasi res! O quasi tot. De jove era incapaç d’imaginar-me vell. Ara prefereixo imaginar-me jove..., com solen fer els vells. Escric en present i en passat, tot deixant que l’atzar organitzo els bocins descolorits del mosaic trossejat de la memòria: el que va ser i no és. Un puzle mental, un trencaclosques descolorit, més encara fantàstic que es refà i es reinventa, Escric contra l’oblit? Escric d’allò que tinc, però he perdut: el temps viscut". I encara: “L’oblit és un pou negre”. Convé, doncs, que no oblidem ni que sigui per evitar la condemna de la foscor.