Josep Vallverdú se n’ha anat com va viure: amb contenció. L’escriptor que ens ha deixat amb 103 anys ha merescut l’elogi general i un reconeixement que va necessitar del seu centenari vivent per ser finalment complet. Per la gent de Nació, la pèrdua és doble, ja que en va ser col·laborador fidel i llegit, sempre amb uns textos que incloïen dosis justes d’ironia i cert distanciament.
Seria un tòpic dir que en un altre país hauria estat molt més valorat. Som el que som i no cal insistir-hi. També és cert que en un món caracteritzat pel xivarri a les xarxes i la hiperconnectivitat, l’estil d’anar pel món de Vallverdú no ajudava a fer-lo “popular” en el pitjor sentit de la paraula. Per molts que el veien de lluny, era fred i massa eixut. Però els qui el coneixien, com Carme Vidal -comissària de l’Any Vallverdú- o Josep-Lluís Carod-Rovira, transmeten un home proper, acollidor i tendre.
De l’obra escrita, amb més de 300 títols, ja s’ha dit i es dirà molt. També dels premis obtinguts, del Premi d’Honor a la Creu de Sant Jordi. L’Any Vallverdú va servir, sobretot, per revisar l’aportació d’un autor a la creació literària i posar-la en valor. Va ser capaç de crear imaginaris, especialment entre el públic infantil i juvenil, i fou també un gran memorialista. La seva producció escrita, i la seva actitud en els temes de país -en especial la seva defensa de la llengua- el feren un intel·lectual en tot el sentit del terme. És possible que la política hagi de romandre autònoma de l’intel·lectualisme, però ai de les societats que decideixen no escoltar els intel·lectuals.
Obra literària a banda, de la persona Vallverdú ens quedaran per damunt de tot dues coses. Una és la lleialtat a uns valors que va mantenir inalterables al llarg de 103 anys. Lleialtat a la llengua, a la democràcia, a la laïcitat respectuosa, a la justícia social, al llegat de la Catalunya republicana. Una continuïtat en el pensament que no el va fer sectari ni dogmàtic. Els seus articles mai eren previsibles, sempre podien sorprendre. Un sentit de l’humor molt personal impedia l’autor relliscar per la intransigència o el fonamentalisme.
L’altra és la seva manera de transitar per la vida, que alguns confonien amb duresa quan segurament era respecte per l’espai de l’altre i voluntat de donar a cada cosa la rellevància que tenia. “Més m’estimo una curta abraçada forta i expressiva que no una pluja de petons ensalivats”, escrivia en un dels darrers articles a Nació. Vallverdú no anava de res i ens deixa en això la millor lliçó sobre com avançar, triomfar o relliscar a la vida.