Coneguda és la dita que resa que les males notícies corren més que el vent. N'és un exemple l'actual pandèmia, que ha monopolitzat i encara acapara el gruix de la informació dels mitjans de comunicació. I en ocasions tan greus com l'actual, hom sovint cerca de culpabilitzar algú fora del seu propi grup, d'elaborar teories –si em permeteu l'expressió, i sense ser objecte d'aquest escrit- "conspiranoiques" contra un col·lectiu específic.

A casa nostra, una mostra molt sonada d'aquesta actitud la tenim al segle XIV, en aquell terrible any 1391, el d'una altra pandèmia, la de la pesta negra. En aquella ocasió, la culpa de tots els mals fou, com solen ser les coses, aliena a la majoria; en aquella ocasió, la mort i la desgràcia foren culpa d'una de les minories que més han patit en la història d'Europa: els jueus.

El 1391, els atacs contra les comunitats jueves a la península Ibèrica es van estendre de Sevilla i València, a Palma de Mallorca i, finalment, Barcelona. Fou així com, el 5 d'agost, pels volts del santoral de Domingo de Guzmán, fundador de l'orde que el Vaticà veié com a gran perseguidor de l'heretgia i, per tant, molt indicat per a administrar la Inquisició, una torba de gent va assaltar el barri o "call" jueu de Barcelona i va posar fi a la vida de centenars de persones.

De tot allò, després de l'expulsió dels jueus el 1492, de la Inquisició i, en temps moderns, de la dictadura franquista, la qual difamava al judaisme, tot advertint de "conspiracions" inexistents, queda un record borrós en la memòria col·lectiva. En altres paraules, les malifetes del passat van ser convenientment ocultades i la realitat, reescrita. Un exemple proper és el nom del carrer principal del call jueu de Barcelona, que va passar a dir-se, carrer de Sant Domènech del Call.

Però la veritat és tossuda i, tal com ens recorda Vicenç Villatoro, el llegat del poble jueu forma part de les nostres arrels culturals, per la qual cosa, en un moment donat havia de renéixer de les dificultats del passat. Efectivament, tres lustres després del traspàs del dictador Francisco Franco i amb la incipient restitució i consolidació de les comunitats jueves amb l'arribada de jueus procedents d'arreu, va començar a cristal·litzar a Catalunya un interès per tot allò que és jueu: la història del judaisme a Catalunya i les seves tradicions, des de la restitució de la festivitat de la hanukkà al cor de la ciutat, a la plaça de Sant Jaume, la fascinació per la gastronomia elaborada d'acord amb les normes "caixer" (kosher), o la literatura i articles en mans de periodistes i escriptors com Pilar Rahola o Martí Gironell.

Hom ha creat diversos centres d'interpretació dels calls de Catalunya, encetat projectes arqueològics importants, com la restitució de banys jueus o "micvés", organitzat visites guiades per part del col·lectiu de guies habilitats de la Generalitat de Catalunya, o organitzats tastos de vins caixer. Potser un moment culminant de la restitució ha estat la incipient revisió del nomenclàtor dels carrers de les nostres viles com, per exemple, Barcelona, on el carrer de Sant Domènech del Call ha estat substituït pel de Salomó Ben Adret, famós rabí i jurisconsult jueu català del segle XIII.

Tot això són bones noves, les de l'abundant feina encetada, ben fet i en un espai relativament curt de temps. En aquest sentit, un darrer pas ha estat la creació, fa tan sols unes setmanes, de l'Associació Amics dels Calls de Catalunya. Vaig tenir la sort i el privilegi de ser-hi present durant la signatura de constitució, el proppassat 3 d'agost: l'acte simbòlic de restitució es va dur a terme, precisament, al carrer Salomó Ben Adret, allà on exactament un agost, 629 anys abans, centenars de jueus van morir a mans dels seus veïns, sota l'acusació d'haver propagat una pandèmia, tot enverinant els pous.

Aquesta associació tindrà per objectiu la promoció, l'intercanvi i la cohesió dels ciutadans de Catalunya amb el món jueu, la qual encara avui vertebra la nostra societat i la comunitat jueva nouvinguda amb la terra en què es troben. No fóra exagerat d'afirmar que la restitució de la memòria històrica del rol central que el judaisme va jugar en la societat civil catalana al llarg dels segles constitueix un deure cívic. Però, més enllà d'aquest deure i bona pràctica, esperem que també serveixi per a aprendre del passat, la qual cosa necessitem amb tanta urgència.

Tal com escriví el filòsof Eric Hoffer, jugar net significa, abans de tot, no culpar als altres dels nostres errors. I tan sols si aprenem a no culpar a l'altri, estarem en disposició de responsabilitzar-nos dels nostres actes i trobar solucions als reptes, individualment o col·lectivament. Esperem amb il·lusió que aquesta notícia, tot i ser excel·lent, també corri com el vent.