"El país no es pot permetre que no hi hagi unitat per la mala relació que tenen dues persones". El diagnòstic, precís, porta la signatura d'un alt càrrec de la Generalitat. Es refereix a la relació que mantenen Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, que aquesta setmana ha tornat a patir un sotrac. Just en un moment en què l'independentisme, a les portes del judici, havia de mostrar la màxima unitat estratègica per fer costat als presos i pactar una resposta a les sentències, previsiblement condemnatòries. Les discrepàncies són evidents, i més després que Junqueras es referís -implícitament, però amb tota la càrrega que comporta- a la "fugida" de Puigdemont després de la declaració de la independència. Si en alguns sectors de l'independentisme s'ha intentat confrontar presó i exili, només cal veure que Marta Rovira i Anna Gabriel viuen a l'exili per saber que la repressió ha estat global i que cadascú ha triat la via més pertinent.

L'acció de l'Estat ha tingut efecte, com es constata en el dia a dia del Govern. El desplegament de la República, soterrat des de la tardor del 2017 i les eleccions del 21 de desembre, ha perdut protagonisme davant les conseqüències de la repressió. Ara mateix hi tants fulls de ruta com partits, i tantes estratègies com entitats, i tampoc hi ha una visió coincident entre Waterloo i algunes cel·les de Lledoners. L'independentisme viu els últims dies cap al Suprem -la data del judici és un misteri, un símptoma més que confirma la indefensió dels presos- immers en el debat -sovint eteri- de la investidura a distància de Puigdemont, la pràcticament inviable formació de candidatures unitàries de l'independentisme i els missatges creuats entre JxCat i ERC.

Els càlculs electorals dels partits van poc més enllà de les sentències. L'espai postconvergent va endur-se la victòria el 21-D per 12.000 vots i dos escons més que ERC, gràcies a les aparicions diàries de Puigdemont des de Brussel·les i la promesa de restitució -i retorn- en cas de ser el candidat independentista més votat. La investidura fallida de l'expresident va dinamitar els ponts entre JxCat i els republicans, i la relació mai ha estat la mateixa. Si se suma al còctel el desenllaç de l'octubre del 2017 -referèndum, declaració d'independència, exili i presó-, una autèntica font de retrets i de versions contradictòries, el resultat permet comprendre millor perquè ara no hi ha unitat. Ni tan sols quan els presos són a punt de marxar cap a Soto del Real i Alcalá Meco per afrontar en judici que formarà part -acabi com acabi- de la història del país.

Tampoc ajuda, en tot cas, que les entitats no defensin la mateixa estratègia. Hi va haver un temps, especialment abans de la consulta del 9-N, que l'ANC i Òmnium eren una maquinària conjunta perfectament greixada. Era el moment del "president, posi les urnes" de Carme Forcadell -encara hi ha membres de l'entorn d'Artur Mas que no li ho han perdonat-, de mobilitzacions massives i de tasca d'argamassa a l'hora de solucionar les primeres tensions entre l'espai convergent i ERC a les portes del 9-N. Ara l'ANC segueix instal·lada -pràcticament en solitari- en la defensa de la via unilateral, mentre que Òmnium reivindica eixamplar la base i la visibilització del 80% del país que està a favor del referèndum. L'entitat de Jordi Cuixart, a banda, s'ha sabut posar al capdavant de la mobilització contra el judici al Suprem amb el lema "Jo acuso", de reminiscències d'un altre segle però que són perfectament vigents en l'era judicial de Pablo Llarena.

És possible que la unitat, de tant fer-la servir, s'hagi acabat desvirtuant. La Crida Nacional per la República, que neix per superar les sigles del PDECat i combatre amb ERC per disposar de l'hegemonia en aquesta fase del procés, té en la unitat el principal -i gairebé únic, al costat dels lideratges de Puigdemont, Jordi Sànchez i Quim Torra- reclam per convèncer votants independentistes de tots els estrats del moviment. En el fons, si s'agafen les ponències dels postconvergents i dels republicans, no estiguin tant lluny: tots dos defensen un referèndum "efectiu i acordat", no descarten la unilateralitat com a via legítima sense acabar-la de plasmar per escrit, i coincideixen en la necessitat de preparar un nou embat amb l'Estat havent convençut prèviament més gent de les bondats independentistes. El clam d'unitat de la Crida, existent en capes del moviment, també inclou una certa voluntat de desgast cap a ERC per acusar-la de no apostar per llistes conjuntes. L'experiència de Junts pel Sí i del 21-D -en les quals es van obtenir més diputats per separat- és l'argument principal dels republicans, que en privat no sempre dediquen bones paraules cap a Waterloo. Més aviat el contrari.

I és aquí on hi ha el nucli de la falta d'unitat estratègica a les portes del judici. Tot l'independentisme té al centre la situació dels presos, però no s'ha estat capaç de trobar un portaveu conjunt de les defenses ni s'ha signat cap full de ruta pensant en tot el que ha de passar al Suprem. Potser perquè, a banda de les condemnes, les maquinàries treballen per arribar en forma quan hi hagi eleccions catalanes. Una nova oportunitat per fer una fotografia fixa del país i de mantenir -o variar- les majories.