La primera vegada que el nom de Junts per Catalunya va sortir a la palestra va ser el juliol de 2016. Feia tot just un any que Convergència i Unió havien partit peres, després de 37 convulsos anys de matrimoni de conveniència. A partir d'aquell moment, el centredreta català entraria en una autèntica voràgine que ha triturat projectes, partits i lideratges a un ritme vertiginós. 

Aquell estiu d'ara fa sis anys se celebrava el congrés que va enterrar les sigles de Convergència, per bé que algun dirigent d'Esquerra encara faci servir el mot convergents per referir-se a Junts. Aquell conclave ha passat a la història per la revolta sonada de la militància contra la cúpula, que feia temps que s'escalfava i que va esclatar amb la tria del nom per substituir CDC. Les opcions de la primera terna, Més Catalunya i Catalans Convergents, van cabrejar les bases, que van forçar un bloqueig de la votació. Dos dies després, la direcció reaccionava amb tres propostes noves: Partit Demòcrata, Partit Nacional Català i Junts per Catalunya. Aquest últim va caure a la primera ronda. Mas i Puigdemont, però, havien votat per aquell nom. 

La tardor de 2017, un any i mig després d'aquell agitat congrés convergent i havent viscut entremig l'1-O, la DUI, el 155, els empresonaments i els exilis, Puigdemont i Mas van treure la pols a aquell Junts per Catalunya per donar nom a la que va batejar-se com la llista del president. Una candidatura farcida d'independents que encapçalava el tàndem Puigdemont-Jordi Sànchez. Jordi Turull i Laura Borràs hi anaven de 4 i 5. A partir d'ara, ells dos prenen el control. 

Al congrés d'Argelers que ha d'entronar Borràs ressonaran els àudios de l'actual presidenta del Parlament que desmunten la versió que fins ara havia donat sobre la seva causa oberta, que ella sempre ha barrejat amb la repressió contra líders independentistes. Tant és així que des de les seves pròpies files creixen les veus que li demanen explicacions públiques. 

El congrés de Junts a la Catalunya Nord servirà també per oficialitzar el pas al costat de Puigdemont, que argumenta que el partit necessita un president més implicat presencialment en el dia a dia. Fonts de Junts s'esforcen a deixar clar que passi el que passi, ell seguirà sent el referent, l'estel que marqui el nord. És clar que ser referent no té perquè implicar que pugui conservar l'ascendent. I la prova la va protagonitzar ell mateix amb Artur Mas. 

Més enllà dels noms, Junts aprofitarà la munició que fa dies que li regala Pedro Sánchez per esmenar a la totalitat l'estratègia negociadora d'Esquerra -el seu principal rival, en paraules de Jordi Sànchez-, esgrimint com a arguments l'incompliment d'execució pressupostària o el Catalangate. Contra tot això, cal passar a la confrontació, diuen, i posen com a exemple el decret del català. El cas és que la resposta a la sentència del 25% ha estat això, una resposta, una reacció. 

Fa massa -segurament des de l'1-O- que l'independentisme s'ha acostumat a actuar només de manera reactiva. La majoria històrica del 52% que Esquerra, Junts, la CUP i el PDECat van llaurar el 14 de febrer d'ara fa un any s'està demostrant fins ara inútil. De fet, la unitat d'acció independentista, especialment en tot allò que té a veure amb com, ja no culminar, sinó seguir avançant cap a la independència, s'ha esmicolat. La pregunta que cal fer-se és si la inacció derivada d'aquesta trencadissa, que només ha sargit en moments puntuals la repressió judicial de l'Estat -i no sempre-, respon a una manca absoluta de rumb dels tres principals actors del moviment. Perquè si més no, això és el que aparenta. És clar que aquí sempre podran jugar la carta de no donar pistes a l'adversari per evitar ser interceptats.