Digueu-me maniàtic, però una de les coses que em posa nerviós de la política és el falsejament del valor i el significat de les paraules. Hem hagut d'aprendre que creixement negatiu vol dir en realitat disminució, que postveritat és molt més que una mentida, i moltes altres expressions que es profereixen per generar confusió entre la gent que estem acostumats al valor tradicional de la parla i l'escriptura.

Hem après que les nits electorals tothom guanya i que les matemàtiques de l'escola s'equivocaven quan els polítics fan filigranes, perquè són conscients que el vespre electoral no és el final de la campanya, sinó el primer dia del nou mandat i per tant esdevé el primer dia de la següent campanya electoral.

Hem après que el cervell processa les coses segons com es diuen, i segons qui les diu. Sí, allò dels marcs mentals -la formulació del lingüista i professor de Ciència Cognitiva a la Universitat de Berkeley, George Lakoff - és un descobriment espectacular: aconsegueix col·locar un determinat marc mental, és a dir, entafora bé una idea a la ment de la gent, i després passi el que passi, fins i tot el més evident, la gent seguirà pensant, seguirà creient, en el marc mental creat.

Hom només arribarà a adonar-se de la realitat si, de mica en mica, es va desfent el marc mental i pot tornar a percebre la realitat com si despertés d'un somni, però mentrestant seguirà defensant que la realitat és com ens han explicat que és i no pas com la veiem i percebem. D'exemples n'hi ha tants i tan bèsties que no en cito cap perquè la cosa dona per omplir no pas un article sinó volums sencers.

Hem après que per parlar de política cal saber usar les paraules de moda, que hi ha determinades expressions que hem de bandejar i substituir per d'altres que s'instal·len amb força en l'imaginari polític i periodístic, sigui perquè les adoptem de l'estranger (fake news, impeachment... ) o perquè simplement creixen i es tornen hegemòniques fins que al cap del temps cauen en l'oblit, com les modes. O sia fins que "sostenibilitat" es torni insostenible i llavors adoptem una paraula que ens sembli més agraciada.

A Catalunya estem aprenent des de fa poc que les paraules senzilles i clares també poden tenir un significat alterat si les usem oportunament. Per exemple, aquelles expressions que comporten una actuació caracteritzada per la suma d'esforços, per aconseguir objectius comuns: paraules com "unitat" o "junts" són conceptes que en determinades situacions semblen molt adequats, per allò de "la unió fa la força". A mi no em sobta, ans em sembla del tot natural, que hom vulgui crear i encapçalar candidatures d'unitat. Només reclamo que sigui veritat. Tampoc em sobta que un partit petit amb vocació de créixer usi l'expressió "unitat" com a definició d'una aspiració de futur. Aquest seria el cas de la CUP (Candidatura d'Unitat Popular) que arrencant des de petites poblacions pot arribar a ocupar una posició rellevant en el mapa polític del país, tot i quedar lluny de guanyar eleccions. No em sobta perquè no fa de la "unitat" un element de combat electoral.

En canvi que algú s'atribueixi el concepte "unitat" com a arma de batalla d'una manera buida i fal·laç sí que em genera un rebuig. Crec que és el que hem viscut darrerament amb el concepte "junts". Vam viure intensament el "Junts pel SÍ" quan diversos partits amb aspiracions de govern van decidir presentar-se de veritat junts, en una llista única, i fer les renúncies pertinents per a fer-ho possible. Però al cap d'un temps vam assistir, atordits per l'atac de l'aparell de l'Estat, a un "Junts per Catalunya" tot i que tenia només el 50% dels "ajuntats", que va treure bons resultats gràcies a l'actitud combativa dels seus líders davant el conflicte obert a Catalunya. Era evident que el 50% del "junts", és a dir ERC, no hi era i el resultat va ser clarament un empat tècnic. Va ser com un "dividits pel Sí". Però tenint en compte les pobres expectatives que tenia el PDeCAT (el partit del President Puigdemont), el marc conceptual de "junts" els va sortir més que bé.

Deixo de banda valoracions sobre les consideracions estratègiques des d'un punt de vista nacional i també partidista, sobre si és millor presentar-se en una sola llista -renunciant a fer bandera dels temes en els quals es tenen discrepàncies- o en llistes separades que puguin confluir després en allò que els uneixi i sigui nacionalment rellevant. M'interessa més avui posar l'accent en la manipulació dels conceptes.

I en aquest sentit em pregunto per quin camí aniran les coses, ara que "Junts per Catalunya" és del PDeCAT però els seus diputats són d'en Puigdemont, en una mena de totum revolutum: seguirem grapejant el significat de la paraula "junts" fins que necessitem un diccionari per saber si estem perdent facultats intel·lectuals, o podrem tenir l'opció de votar un partit amb un nom que no ens faci combregar amb rodes de molí, el qual podrem confrontar amb l'ERC que va configurar l'històric "Junts pel SÍ"? Seguirem amb la conya d'anar buscant subterfugis per anar confonent la gent entre el que són partits, plataformes, moviments i altres formes de combat electoral?

Jo avui, a l'expectativa, demano, tot i que no em vull sentit com el trist personatge d'APM: "Que no nos enganyen! Que nos digan la verdad!". Si ets un partit, ets un partit. Que no és poca cosa, per cert. Una mica de respecte per les paraules, pels fets i pels votants. Però mentrestant, anem "fent república", que ningú sap què cony vol dir.