Fa poc més de quatre-cents anys, observant Júpiter amb el seu telescopi casolà, Galileu Galilei va descobrir-hi quatre satèl·lits: Ganimedes, Calisto, Europa i Io. La troballa no només va constatar la teoria heliocèntrica, que va permetre comprendre el funcionament del Sistema Solar; sinó que va fer de Galileu un dels primers científics experimentals en l'inici de la Revolució Científica. Això si, va desplaçar els humans del centre de l'Univers, cosa que li va generar conflictes amb la Santa Inquisició.
Júpiter pot ser de nou protagonista en explicar l'origen del Sistema Solar. El proppassat cinc de juliol, la sonda Juno va entrar en òrbita de Júpiter. La NASA la va enlairar el cinc d'agost del 2011 i en aquest viatge de gairebé cinc anys ha recorregut uns 2.800 milions de quilòmetres. En l'inici del trajecte va fer una òrbita entorn la Terra per a prendre fotografies. En acostar-se al planeta, accelerada per l'immens camp gravitatori, va assolir una velocitat de 265.540 km/h, és a dir, el 0,02% de la velocitat de la llum. En desactivar un motor per entrar en òrbita, va frenar fins als 1.951 km/h. Ara, Juno estarà uns mesos girant entorn Júpiter dibuixant una òrbita el·líptica d'entre quatre mil i vuit milions de quilòmetres, que trigarà cinquanta-tres dies a recórrer.
Juno es converteix en la segona nau en orbitar Júpiter, després la sonda Galileu. Hi és més a prop i en situació polar, i és la primera que fa servir panells solars a tanta distància del Sol. Mentre els seus aparells es disposen per a l'estudi, després dels sotracs de l'enlairament, el viatge i l'entrada en òrbita, estarà en "fase enginyeria". En aquest temps descriurà dues òrbites idèntiques durant les quals anirà enviant fotografies (de fet ja n'han arribat), i cap a finals d'agost, aprofitant que tornarà a ser molt prop de Júpiter, s'espera que en faci arribar moltes més. Es preveu que el dinou d'octubre s'acosti més al planeta i redueixi el temps d'òrbita de cinquanta-tres a catorze dies; entrarà aleshores en "fase ciència", quan enviarà dades d'observació directa des d'una distància gairebé vuitanta vegades inferior a la de la Terra a la Lluna. S'ha programat que el febrer de 2018 acabi la missió i la sonda caigui al planeta; Juno no ha estat esterilitzada i es vol evitar el risc que contamini amb microorganismes terrestres algun dels satèl·lits amb els que pugui xocar.
Júpiter és el planeta més gran que gira entorn el Sol. La seva massa és tres-centes vegades superior a la de la Terra i més del doble que tots els altres planetes junts. Per ser tan massiu, es creu que va condicionar la mesura dels altres cossos del Sistema Solar. Segons la hipòtesi actual, fa entorn cinc mil milions d'anys, una estrella de la nostra galàxia va explotar i el núvol de pols i gas que va generar va formar un disc que girava. En el centre es va concentrar la matèria que donaria lloc al nostre Sol, els altres residus van fa formar els planetes i altres cossos. Júpiter, massiu i central, va tenir molta influència en la història del Sistema Solar.
En donar la composició de Júpiter, Juno revelarà l'origen i evolució del Sistema Solar. Les mesures del camp magnètic i gravitatori permetran de confirmar o desmentir si té un nucli sòlid de roques i gel, la hipòtesi actual. Des dels dins els núvols, que poden ser moguts per vents superiors als 600 km/h, calcularà la quantitat d'aigua i amoni de l'atmosfera, cosa que permetrà de comprendre la seva formació. Es podrà deduir si el planeta es va formar ràpidament o va ser fruit d'un procés relativament lent; si va néixer on és ara o ha estat desplaçat per la gravetat. Ens explicarà els cinc mil milions d'anys d'història del Sistema Solar. A partir d'ara, en mirar amunt a la nit observarem Júpiter d'una altra manera.
Júpiter pot ser de nou protagonista en explicar l'origen del Sistema Solar. El proppassat cinc de juliol, la sonda Juno va entrar en òrbita de Júpiter. La NASA la va enlairar el cinc d'agost del 2011 i en aquest viatge de gairebé cinc anys ha recorregut uns 2.800 milions de quilòmetres. En l'inici del trajecte va fer una òrbita entorn la Terra per a prendre fotografies. En acostar-se al planeta, accelerada per l'immens camp gravitatori, va assolir una velocitat de 265.540 km/h, és a dir, el 0,02% de la velocitat de la llum. En desactivar un motor per entrar en òrbita, va frenar fins als 1.951 km/h. Ara, Juno estarà uns mesos girant entorn Júpiter dibuixant una òrbita el·líptica d'entre quatre mil i vuit milions de quilòmetres, que trigarà cinquanta-tres dies a recórrer.
Juno es converteix en la segona nau en orbitar Júpiter, després la sonda Galileu. Hi és més a prop i en situació polar, i és la primera que fa servir panells solars a tanta distància del Sol. Mentre els seus aparells es disposen per a l'estudi, després dels sotracs de l'enlairament, el viatge i l'entrada en òrbita, estarà en "fase enginyeria". En aquest temps descriurà dues òrbites idèntiques durant les quals anirà enviant fotografies (de fet ja n'han arribat), i cap a finals d'agost, aprofitant que tornarà a ser molt prop de Júpiter, s'espera que en faci arribar moltes més. Es preveu que el dinou d'octubre s'acosti més al planeta i redueixi el temps d'òrbita de cinquanta-tres a catorze dies; entrarà aleshores en "fase ciència", quan enviarà dades d'observació directa des d'una distància gairebé vuitanta vegades inferior a la de la Terra a la Lluna. S'ha programat que el febrer de 2018 acabi la missió i la sonda caigui al planeta; Juno no ha estat esterilitzada i es vol evitar el risc que contamini amb microorganismes terrestres algun dels satèl·lits amb els que pugui xocar.
Júpiter és el planeta més gran que gira entorn el Sol. La seva massa és tres-centes vegades superior a la de la Terra i més del doble que tots els altres planetes junts. Per ser tan massiu, es creu que va condicionar la mesura dels altres cossos del Sistema Solar. Segons la hipòtesi actual, fa entorn cinc mil milions d'anys, una estrella de la nostra galàxia va explotar i el núvol de pols i gas que va generar va formar un disc que girava. En el centre es va concentrar la matèria que donaria lloc al nostre Sol, els altres residus van fa formar els planetes i altres cossos. Júpiter, massiu i central, va tenir molta influència en la història del Sistema Solar.
En donar la composició de Júpiter, Juno revelarà l'origen i evolució del Sistema Solar. Les mesures del camp magnètic i gravitatori permetran de confirmar o desmentir si té un nucli sòlid de roques i gel, la hipòtesi actual. Des dels dins els núvols, que poden ser moguts per vents superiors als 600 km/h, calcularà la quantitat d'aigua i amoni de l'atmosfera, cosa que permetrà de comprendre la seva formació. Es podrà deduir si el planeta es va formar ràpidament o va ser fruit d'un procés relativament lent; si va néixer on és ara o ha estat desplaçat per la gravetat. Ens explicarà els cinc mil milions d'anys d'història del Sistema Solar. A partir d'ara, en mirar amunt a la nit observarem Júpiter d'una altra manera.