Els grans avenços socials estan plens de contradiccions, però és bo saber-ho i dir-ho. Probablement cadascú de nosaltres pensa que la seva actuació s'aixeca sobre els principis de defensa de la llibertat i de la igualtat. Principis que van esdevenir lema dels processos revolucionaris de finals del segle XVIII i principis del XIX.

D'aquella època revolucionaria i dels que van inspirar-la amb les seves proclames, en destaquem la Declaració d'Independència dels Estats Units i la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà durant la Revolució Francesa que inspirava, a la vegada la Declaració de Drets o les primeres esmenes de la constitució americana.

Són documents que posen fi a règims absolutistes o colonialismes i en nom del poble constitueixen cambres de representació democràtica i estableixen la separació de poders. Un dels seus precursors, Voltaire i la seva frase "No estic d'acord amb el que diu, però defensaria fins a la mort el seu dret a dir-ho" fa fortuna i ell que havia estat amant del luxe i menystenia als pobres és aclamat pel poble per haver defensat a les víctimes de la intransigència religiosa i l'arbitrarietat dels poders públics.

En totes aquelles proclames es parla d'igualtat però no s'aboleix l'esclavitud. Tanmateix d'aquells processos revolucionaris neix la concepció d'igualtat davant la llei i de procés judicial amb garanties que s'aniran desenvolupant fins als nostres temps.

No podem traslladar fins als nostres temps aquelles institucions jurídiques de manera literal perquè la societat ha evolucionat i el dret també, però no hauríem d'oblidar l'esperit que va inspirar aquesta justícia revolucionaria.

La separació de poders, però amb sistema de controls per cada una de les seves branques, perquè totes poden excedir-se, és el que fa que els càrrecs públics s'hagin de sotmetre als tribunals de justícia i les decisions dels jutges puguin ser modificades mitjançant el sistema d'indults. Sovint confonem el mal ús que es fa d'aquests instruments amb la negació de la necessitat de mecanismes que contrarestin l'abús de poder que cal reconèixer que pot existir (i existeix).

En la prohibició de càstigs cruels i arbitraris es troba el naixement de la política penitenciaria humanista, la que busca la reinserció i per tant nega la pena de mort i la cadena perpetua. En el dret a no autoinculpar-se, es troba la manera d'intentar acabar amb les confessions sota tortura.

En plena etapa revolucionaria, es preguntaven com aconseguir la llibertat d'expressió dels membres de les assemblees i no està sotmès a la persecució i coacció dels poders que encara pervivien de l'antic règim i fou aleshores quan s'adoptà el mecanisme del suplicatori per a jutjar als representants populars.

La fórmula ha evolucionat, però malgrat estar sotmesos als tribunals de justícia, l'assemblea pot analitzar les raons per les quals els tribunals reclamen jutjar un dels seus membres i establir si es tracta d'un enriquiment il·lícit o senzillament de l'exercici de la llibertat d'expressió que tenen encarregat defensar.

Si el "suplicatori" és un anacronisme o un privilegi és un debat interessant, però dóna l'oportunitat al Congrés dels Diputats de discutir si la causa és de caràcter polític o de delicte de corrupció. El confusionisme en els conceptes bàsics de la separació de poders i els controls creuats entre poders per evitar l'abús de cada un d'ells fa que apareguin discursos abrandats segons qui estigui implicat i el debat ja no és intel·lectual, jurídic o polític sinó que esdevé fanàtic.

Amb la politització barroera de la justícia el PP està destruint el que quedava de revolucionari en els principis fundacionals de la justícia, però en l'"ara reconec als tribunals i ara no els reconec, segons em convingui" s'amaga el confusionisme que ens fa perdre legitimitat davant la comunitat internacional que encara respecta, recorda i defensa l'origen revolucionari del poder judicial.

Aquesta setmana els que havien dit que no volien privilegis anacrònics per als diputats han votat en contra de què Francesc Homs sigui jutjat pel 9-N, i els que havien de recordar els orígens revolucionaris d'aquesta figura, s'han arrenglerat amb qui nega que el 9-N fos una jornada reivindicativa on van participar més de 2,3 milions de catalans de tota procedència.

El principi fonamental que sembla que oblidem constantment és que les lleis, des d'aquell període revolucionari no són divines sinó humanes, i que lleis canvien lleis perquè algunes ja no serveixen per fer front als nous problemes i menys pels vells problemes que no han sabut resoldre.

És hora de tornar a la justícia revolucionaria, per evitar les accions discrecionals, per evitar la mirada més contrarevolucionària de la justícia, la que es basa en la terrible afirmació de "No em toqueu els meus". El primer principi dels revolucionaris era que la norma pogués aplicar-se al millor dels amics i al pitjor dels enemics; només llavors es feia justícia.