La festa és una malaltia que s'encomana, neix d'un estat rememoratiu (memorial) individual i es trasllada a l'estat col·lectiu. I aquest complex sentiments no és intranscendent, xaró, ranci o caduc. Crec, com Marc Fumaroli, que la veritable modernitat, la modernitat progressista, és aquella posició crítica respecte a les estratègies de falsa racionalització, d'uniformització a la baixa i banalització universal que caracteritzen la modernitat capitalista i tecnològica. I la festa, la festa popular, és, creu-me, amic lector, un formidable antídot contra els mals de la falsa modernitat que campa entre nosaltres en aquest començament de segle.

Hom pot entendre la festa com un pacte de no agressió, com un espai mental i físic desconflictivitzat, que la comunitat, la societat local, sector social o d'afinitat d'interessos, utilitza per retrobar-se, reconèixer-se, i fa servir com eina de socialització. Des de la festa popular, les noves generacions tenen l'oportunitat de conèixer les normes i formes pròpies (locals versus nacionals) davall les quals s'hi han reconegut els seus antecessors; i als nous membres arribats ja adults a la comunitat, els ho mostra i inicia per a poder ser acceptats com a membres comuns de ple dret.

Però en aquest espai desconflictivitzat no significa que s'hagi esborrat el conflicte per sempre. El conflicte és un element bàsic de tota dinàmica social, i precisament en la festa hi apareix en concurrència amb la competició i en l'ostentació. Però, atenció, hi apareix en forma ritualitzada, simbòlica, amb la seva litúrgia, i per tant desposseït d'agressivitat, d'aquí que parlem de pacte de no agressió.

Tota festivitat té necessitat d'una litúrgia medul·lar. Sovint part d'aquesta litúrgia, la més íntima, la més arcana, no és necessàriament coneguda per tots aquells que celebren la festa, molts d'ells ni tant sols solen assistir a la celebració d'aquesta espai medul·lar. A aquesta litúrgia nuclear de la festa, però, no deixen d'assistir-hi (de viure-la) una destacada minoria de ciutadans, que hom podria anomenar mantenidors. Aquests mantenidors solen ser un sector memorial que recorda i ostenta els ressorts “tradicionals” de la commemoració: hores adequades, formes, condicions dels dies preliminars què cal complir, etc. Sovint aquest nucli no coincideix necessàriament amb els “organitzadors” anuals.

Aquest nucli de mantenidors sent i està de festa quan arriba el moment i fa de nunci, portantveu autoritzat i dinamitzador de la festa a la ciutat. Aquests nucli, sens dubte elitista, sol ser, en canvi, força interclassista, i sol passar força desapercebut per a la majoria de ciutadans. Gaudeix d'un cert anonimat (condició bàsica dels qui mouen la festa), passa inadvertit, i per tant presenta un cert caràcter exclusivista. Però la festa que perd, o que ja no pot seguir produint, aquest nucli de mantenidors, entrarà indefugiblement en decadència.

La festa tradicional, amb tota lògica, s'ha creat durant la llarga etapa humana de l'economia agrària. Per tant, està, encara avui, marcada pel devenir del primitiu temps agrari o natural: el pas dels astres pel cel aparent, els fenòmens meteorològics i la seva relació amb l'economia humana han marcat el calendari festiu. Al llarg dels segles, però, al gran cicle festiu relacionat amb el temps natural s'hi han anat afegint les creences religioses i els esdeveniments històrics més cabdals, en definitiva la civilització de cada part del món. La festa també reclama intersectorialitat i intergeneracionalitat. Cada sector, cada capa, grup, de la societat que la celebra, poden tenir o protagonitzar parts de la festa, però la condició és que aquestes parts es reconeguin com un tot social.

Per últim, cal advertir que la festa es desenvolupa en l'espai públic i comú, el necessita. La festa no resisteix en l'espai privat. L'espai privat pot acollir sectors de tota mena d'afinitats, socials, d'edat, sectorials, etc. Però és en l'espai públic on pren la seva dimensió social la festa popular.