La desregularització financera iniciada amb la contrarevolució conservadora de Ronald Reagan i Margaret Thatcher a la dècada dels vuitanta del segle passat, va desembocar, un quart de segle més tard, en la crisi sistèmica de 2008-2014. És la conseqüència d’aquest "nou capitalisme" neoliberal de base financera-especulativa que cada cop s’allunya més de l’economia real, mentre aprofundeix el procés de despossessió de gran part de la humanitat. La crisi econòmica, les guerres (Afganistan, Iraq, Ucraïna, regió dels Grans Llacs africans, Sudan, Síria, Iemen, Palestina, Líban...), la crisi climàtica i epidemiològica donen com a resultat un capitalisme cada cop més depredador, generador de desigualtats (internacionals i a l’interior dels països), injust, insolidari i destructor del medi ambient. Tot plegat es tradueix en una mobilitat migratòria sense precedents, ni quantitativament ni pel que fa als territoris expulsors de migrants (a l’Àfrica subsahariana la pobresa, la guerra, les malalties endèmiques, el radicalisme islàmic i el canvi climàtic funcionen com factors d’expulsió a gran escala) ni pel que fa als països d’arribada (Estats Units i la UE, sobretot, i algunes economies emergents).
En paral·lel, la creixent inestabilitat internacional i el progressiu descrèdit de l’ordre liberal i de Nacions Unides per l’ús, sovint, d’una doble vara de mesurar els conflictes segons quins siguin els actors implicats. En suma, ens equivocàvem si pensàvem que la derrota del comunisme soviètic a la guerra freda comportava automàticament la victòria de l’ordre mundial liberal. Al contrari, el que estem veient fins ara a escala mundial és un retrocés de les democràcies plenes i un avenç sostingut de les anonacràcies (un híbrid entre democràcia i autocràcia) i dels discursos il·liberals populistes en democràcies formals com en el cas d’Hongria amb Viktor Orbán, d’Itàlia amb Giorgia Meloni o dels Estats Units si, com el 2016, guanya Donald Trump. Populismes alimentats per la por a "l’altre", el migrant, i per la inseguretat que provoca la creixent desigualtat que dona lloc a una societat d’exclosos (feines precàries, manca d’habitatges dignes assequibles, sistemes sanitaris i cobertures socials insuficients o inexistents, salaris per sota el llindar de la pobresa, etc.). Aquests són els principals embats per bastir una governança internacional, com es va pretendre el 1944 a Bretton Woods, com també, de manera més subtil, la creació d’un sistema alternatiu per part de la nova gran potència, la Xina, amb la connivència dels BRIXS i d’una part del Sud Global.
D’altra banda, la primera potència mundial no s’escapa a la profunda polarització política que es dona arreu del món entre les ideologies polítiques tradicionals (liberals o socialdemòcrates, conservadores o progressistes) i els diversos populismes impulsats per l’extrema dreta. Ans al contrari, als Estats Units la polarització política és més profunda que en molts països europeus on també creixen les forces populistes. Però, en darrera instància, el veritable perill per la democràcia és el desprestigi dels governs a l’hora d’afrontar les derivades socioeconòmiques del capitalisme neoliberal i el desprestigi afavoreix els moviments populistes i la proclama de solucions simples a situacions complexes: Javier Milei vol acabar amb els problemes econòmics de l’Argentina retallant els recursos (educació, sanitat, prestacions socials...) destinats a protegir els més febles i les famílies amb menys ingressos, encara que això condemni a la misèria a una població amb una taxa de pobresa del 30% (Panorama Social, CEPAL, 2023). Per la seva banda, Trump afirma que si ell governés no hi hauria guerra a Ucraïna i Gaza, ni problemes a l’Orient Mitjà, oblidant que en el rerefons d’aquests conflictes hi ha els Acords d’Abraham que ell impulsà, la complicitat amb Vladímir Putin per perjudicar Hillary Clinton en les eleccions presidencials del 2016, la sortida el 2018 de l’Acord Nuclear amb l’Iran i el restabliment de les sancions al règim de Teheran. De retruc bona sintonia amb Kim Jong-Un.
Després del debat televisat entre Joe Biden i Donald Trump, el Partit Demòcrata (PD) donava per perdudes les eleccions presidencials. Si Biden dimitia, com ha succeït, tot apuntava que la vicepresidència Harris, tot i ser una bona candidata (dona, d’ascendència afroamericana i asiàtica, amb experiència a la Casa Blanca i en el partit) tenia els hàndicaps de ser considerada part de l’establishment -això ja va perjudicar Hillary Clinton- de no ser prou coneguda (sobretot als estats del MidWest) i d’haver fet tàndem amb Biden, la qual cosa podia ser positiu i negatiu alhora. Tanmateix, el suport dels principals líders demòcrates (Obama, Clinton...), un discurs d’acceptació de la denominació en la Convenció Nacional Demòcrata (CND) de Chicago en què destacà la seva procedència d’una família treballadora d’immigrants i l’elecció d’un vicepresident, Tim Walz, actual governador de Minnesota, antic professor d’institut, exmilitar i entrenador de futbol americà, progressista i defensor de les polítiques d’esquerres i que resulta atractiu per a les classes mitjanes i treballadores, semblen haver provocat un gir en les perspectives. A mitjans d'agost algunes enquestes ja li donaven avantatge respecte a Trump i la setmana passada li treia un avantatge de set punts. El 23 d’agost, 270towin.com (una web molt creïble que segueix les intencions de vot) donava 181 vots electorals segurs als demòcrates i 113 als republicans, encara que amb els probables i possibles els republicans obtenien 235 vots electorals, 226 dels demòcrates i 77 d’indecisos de Nevada, Arizona, Wisconsin, Michigan, Pennsilvània i Geòrgia.
Ara bé, manquen més de dos mesos pel 5 de novembre i les enquestes actuals recullen l’efecte de la gran festa de la CND de Chicago. Per tant, Harris té encara un llarg camí per recórrer i, per guanyar, haurà de consolidar el vot afroamericà, que sembla força segur, mobilitzar el vot jove i d’esquerres, convèncer els votants moderats del seu propi partit amb un programa econòmic creïble que permeti reprendre un creixement i una competitivitat cada cop més qüestionats (el programa polític està, però, per definir) i, gràcies a les simpaties que desperta Walz, aconseguir el vot dels obrers d’alguns estats clau molt afectats per la crisi de les indústries tradicionals (automobilística, mineria...) i, més difícil, atreure el vot rural d’una Amèrica profunda, on el supremacisme WASP (blanc, anglosaxó i protestant) està molt present i que Trump utilitza. També calen canvis en política exterior, especialment pel que fa al suport incondicional a Israel com reclamen gran part dels votants demòcrates més joves i gairebé tots els ciutadans musulmans dels EUA. No ho té fàcil, encara que Trump ja no podrà al·ludir al factor edat que ara li juga en contra. El primer pas el va donar en el discurs abans mencionat, ben engranat i força consistent. Després de proclamar que el retorn de Trump a la Casa Blanca seria una amenaça per a la democràcia, un caos i una calamitat, ja que només governa per ell i pels seus amics milionaris, es va comprometre a ser una presidenta per tots els ciutadans alhora que es fixava l’objectiu de desenvolupar la classe mitjana amb una política d’impostos i unes polítiques econòmiques i socials destinats a tal fi. Seguirà defensant, va dir, el dret de les dones a accedir a l'avortament legal i segur, a mantenir el suport a Ucraïna, va afirmar que "el que ha passat a Gaza és devastador... gent desesperada fugint a la recerca de seguretat una vegada i una altra" i va apostar perquè "Israel sigui segur, els ostatges siguin alliberats, que el patiment de Gaza s'acabi i que els palestins puguin tenir el seu dret a la dignitat, la seguretat, la llibertat i l'autodeterminació". Una afirmació valenta, però que contrasta amb el fet que en la CND parlés el pare d’un ostatge israelià, però ningú en nom dels palestins com reclamaven la trentena de delegats demòcrates que protestaven acampats a les portes de la Convenció.
De moment, Harris ha mobilitzat un vot demòcrata que semblava disposat a quedar-se a casa davant l’opció de Biden o Trump. Veurem si segueix mobilitzat el 5 de novembre.