Keep calm... És la frase del moment i semblava haver estat elaborada expressament pel moment polític actual. És obvi que en els instants més importants que mai viurà la política nacional catalana no es podia fer cap pas en fals per allò d’evitar ridículs i noves frustracions que ens portarien al pou. Hem estat un país massa acostumat a resignar-se amb l’ara-no-toca en política i l’any-que-ve-sí en d’altres èpoques en matèria futbolística, però les coses han canviat, i molt.

L’asfíxia financera de la Generalitat impossibilita la dignitat social de les persones que viuen a Catalunya i, clar i català, no hi ha diners per assegurar l’estat del benestar. Davant els incompliments vergonyants de l’Estat espanyol i l’espoli continuat i indecent, no hi ha més solució que l’estat independent, un nou estatus que cal ratificar, i quan abans, a les urnes. Calia convocar pel 2014, a mitja legislatura, temps suficient per preparar-la i temps suficient per aplicar-ne el resultat que, en cas de ser afirmatiu, comportaria l’autèntica transició nacional.

El poble, expressió abstracta, però que s’entén, no perdonarà nous ajornaments ara que ja tenim data. El 10 de juliol del 2010 vam parlar clar; l’11 de setembre del 2012 vam cridar clar i el 25 de novembre vam dir quin era el camí i quins actors l’han de liderar. No podíem perdre el temps amb discussions que, davant la convocatòria de consulta, esdevenien estèrils. No hi havia cap punt de l’ordre del dia en la X legislatura més important que una consulta que signifiqui el començament d’una nova època de prosperitat nacional i justícia social. No hi havia arguments per la demora quan un país demana, al carrer i al Parlament, que se li faci cas. No podíem estar permanentment festejant quan s’imposava la petició de mà perquè ambdues parts, societat i classe política, ho tenim clar i som majoria.

Keep calm & I trust in Mas i Junqueras. Sabíem que es posarien d’acord per una qüestió en la qual hi creuen, en la qual es basa la seva actuació política i per la qual estan avalats per milers i milers de vots. No hi havia raons per fer d’una causa comuna una discrepància. Sabíem que la discreció és la millor manera de treballar. I sabíem que ignorarien les opinions interessades d’aquells mitjans de comunicació i dels cercles de poder que prefereixen viure i morir com els mesells que han estat sempre i que ara veuen com se’ls pot acabar el seu xantatge polític i econòmic.

Les divergències són amb qui no volen el millor per a Catalunya, els que neguen el dret a decidir. Per la resta, que som majoria, tenim a Mas i Junqueras perquè actuïn amb la fermesa i determinació que els ha demanat el moment històric. Endavant, patriotes!