Quan la mar era més blava i la ginesta feia olor, uns grecs amb túniques sense planxar es preguntaven què era més important, si la intel·ligència, la bellesa o la bondat. No entenc per què no se'ls va ocórrer englobar la simpatia en el seu rànquing. Aquesta és la qualitat que, 2.400 anys després de les seves marejades de perdiu, triomfa en la Societat de l'Espectacle. Per sort per a ells, Aristòtil i Plató tenen ben poques possibilitats de ressuscitar i topar amb l'assessora de comunicació de Trump, una dona amb nom de cereals industrials: Kellyanne Conway. Diu mentides, sí, però ho fa amb una desimboltura que la seva popularitat ha augmentat. Forma part d'aquesta escola postpostpostsocràtica que té com a mentor principal un home amb nom de jazz band: Donald Trump. També diu mentides, però es fa un fart de fer tuits ocurrents i així s'ha convertit en un dels poderosos del món. És igual si ets un cafre que nega el canvi climàtic i veus les dones com a figurins, si ets enginyós, tens el vot guanyat.

Un dels molts motius d'aquest desastre és que la negació de la complexitat de l'ésser humà, del món i de les relacions és extraordinàriament balsàmica. Com ens agrada que tot sigui senzillet! Els dolents, dolents i els bons, nosaltres. Ens calma tant que tot es pugui reduir a un titular, a una impressió, a una imatge, a un clic, a una emoció. Aleshores votem, no amb el cervell que ens obliga a anàlisis complicades, sinó amb el cor. Sinó que els ho preguntin als anglesos i el seu Brèxit tan esperançador, tan nou, tan emocionant i tan... desastrós.

I, oh desgràcia!, el monstre se'ns ha fet gros i malcriat. Les causes? En són moltes i s'han repetit al llarg de la Història, però com som una espècie poc procliu a l'aprenentatge, som-hi, a repetir els errors. Hem tornat a badar a l'hora d'exercir de contrapunt. Cada cop que en un consell de redacció s'ha dit que se li havia de donar a la gent allò que demanava -vegi's xafardaries, celebrities, futbol, catàstrofes, emocions...- el monstre ha rebut una dosi d'engreix. Cada cop que s'ha condemnat un periodista veterà a explicar-ho tot en tres pàgines menys, el monstre s'ha fet un fart de riure. Cada cop que se li ha tret la columna a un intel·lectual rigorós per donar-la a un que surt per la tele i que, en teoria, fa vendre més diaris, el monstre s'ha fregat les mans. I sobretot, cada cop que se'ns ha imposat la pressa que no ens deixa ni pensar, el monstre ha tingut un orgasme còsmic i s'ha endut per endavant la complexitat, el matís, la literatura, la diferència... i, sí, la intel·ligència, la bellesa i la bondat.