L’any 1926 John Maynard Keynes va pronunciar una conferència titulada Liberalism and Labour que avui es pot llegir com una reflexió sorprenentment actual sobre el futur del reformisme democràtic. Keynes observava que la política britànica havia entrat en una nova etapa: el vell Partit Liberal, que havia estat la gran força reformista del segle XIX, perdia pes electoral mentre emergia el Partit Laborista com a representant polític de les classes treballadores. El risc, advertia Keynes, era que el camp progressista es dividís i deixés el poder en mans del conservadorisme.
La seva proposta no era nostàlgica. Keynes no pretenia restaurar el vell liberalisme com a gran partit dominant. El que plantejava era una altra cosa: una relació de complementarietat entre liberalisme i el laborisme. Segons ell, el moviment laborista aportava l’energia social i la capacitat de mobilització necessàries per impulsar reformes profundes. El liberalisme, en canvi, aportava la capacitat crítica, l’exigència intel·lectual i l’esperit institucional que permetien convertir aquestes aspiracions en reformes sòlides i compatibles amb la llibertat.
En altres paraules, Keynes intuïa que el progrés polític de les societats modernes depenia d’una síntesi entre dues tradicions: la de la llibertat i la de la justícia social.
Aquesta intuïció ajuda a entendre també alguns dels dilemes de la política europea contemporània. També a Catalunya. En moltes democràcies avançades, el camp progressista continua dividit entre tradicions socialdemòcrates reformistes i corrents d’esquerres estatistes, que desconfien de la iniciativa empresarial i de la societat civil organitzada. Quan el progressisme és capaç d’articular polítiques que combinen cohesió social, dinamisme econòmic i institucions liberals fortes, els països progressen.
A casa nostra el debat és exactament el mateix; l’absència històrica de liberalisme progressista es nota i el pes de les visions més dogmàtiques, estatistes, antieuropees i de tradició autoritària no és menor, en la seva capacitat d’influir en el debat ideològic. La raó és que a Catalunya la síntesi entre socialdemocràcia i liberalisme progressista, entre justícia social i llibertat, és encara més imprescindible si volem encarar amb èxit els reptes que té el país.
El gran èxit del reformisme europeu del segle XX –l’estat del benestar, l’economia social de mercat, la inversió massiva en educació i capital humà– va ser precisament fruit d’aquesta síntesi. No va ser només una victòria de la socialdemocràcia sinó d’una combinació intel·ligent entre ambdues tradicions, amb una aportació fonamental dels democratacristians, singularment a països com Alemanya, Itàlia, Bèlgica o els Països Baixos.
També el liberalisme, advertia Keynes, havia d’evitar dos errors. El primer era dissoldre’s completament dins l’esquerra i renunciar a la defensa de la llibertat individual, del pluralisme i de la crítica intel·lectual. El segon era convertir-se en una simple forma de moderació conservadora, abandonant qualsevol ambició reformista. Per a Keynes, el liberalisme havia de continuar sent radical en el seu reformisme, però fidel als principis de llibertat.
Llegit des d’avui, aquest missatge manté tota la seva força. Les societats avançades afronten reptes complexos: desigualtats persistents, transformacions tecnològiques accelerades, profunds canvis demogràfics, emergència climàtica, crisis de confiança institucional i l’auge de noves formes d’autoritarisme polític. Afrontar aquests reptes exigeix reformes socials i econòmiques de fons i ambicioses, talment radicals, però també institucions robustes i respectuoses amb la llibertat.
Potser per això el vell text de Keynes continua interpel·lant-nos gairebé un segle després. Les democràcies no avancen només quan guanya una ideologia sobre una altra, sinó quan són capaces de construir síntesis polítiques àmplies que combinen llibertat, justícia social i capacitat reformista.
En temps de polarització i simplificació ideològica, recuperar aquesta idea pot ser una de les tasques polítiques més urgents del nostre temps. També a Catalunya. La raó és que el progressisme sobiranista, que aspira a l’hegemonia del centre cap a l’esquerra, no pot limitar-se a resistir la dreta; ha de tornar a ser una força de futur, capaç de combinar justícia social, creixement econòmic, innovació institucional i capacitat real de governar un país que aspira a fer lliure.