L'1-O va tornar a demostrar al món que, quan una part molt nombrosa d'una societat s'alça per exercir drets fonamentals, els Estats podran fer ús del monopoli de la violència, però no aconseguiran els seus objectius.

Sí, l'Estat va perdre el dia 1-O a Catalunya, sense pal·liatius, amb contundència i severitat. I ho va fer davant tot el món, amb llum i taquígrafs, amb la BBC i la CNN. Tot el món va poder veure, esgarrifat, com un estat democràtic actuava de la mateixa manera que ho farien règims colonials i/o autoritaris. Les porres contra urnes van fer més mal a Espanya que altres episodis històrics.

L'Estat va fracassar políticament i estratègicament. En un Estat plenament de dret i democràtic, no s'acut al codi penal per solucionar problemes polítics. La judicialització de la política només demostra la ineptitud i l'autoritarisme dels que hi recorren. És un acte vergonyant que els acompanyarà tota la vida.

L'Estat, avui, continua fent ús del monopoli de la violència a través del Tribunal Suprem, que manté ignominiosament empresonats els responsables polítics de les institucions catalanes que no van exiliar-se. És la seva venjança, una venjança que només demostra la seva feblesa. Sí, els temps han canviat, ja no posen els seus caps decapitats en gàbies al Portal de Mar, però els guia la mateixa pulsió: el dret de conquesta.

El dret de conquesta és espasa, repressió i autoritarisme. Vèncer o morir, aquesta és la seva màxima, com ho és el "¡A por ellos, oé!". Espasa i espasa, mai convèncer i/o acceptar l'altre. Mai.

L'1-O, com en el seu moment el 15-M, certifica la fi de l'Espanya del 78. Es tardarà més o menys, però Espanya està condemnada a reformar-se. Aquest és l'autèntic mandat del l'1-O. Tots els partits ho saben. El PP i Cs s'hi oposen amb tot allò i més que tenen al seu abast. PSOE i Podemos, amb matisos, hi estan a favor. Faríem bé de no equivocar-nos, com també faríem bé de no confondre els que viuen de l'Estat amb la totalitat dels espanyols.

Com és preceptiu en els aniversaris i tenint en compte la realitat, ara tocaria parlar de les discrepàncies en l'independentisme després de l'1-O, del seu estat de salut, de les estratègies, si és que n'hi ha, i comentar "El poble mana, el govern obeeix" i la "revolució frustrada", però no ho faré, perquè avui no és un dia, penso, per fer autocrítiques, sinó que és una diada per homenatjar els centenars de milers de persones que, amb determinació, sense por i empoderades, van defensar drets fonamentals, més enllà de la independència. L'1-O, diada de la dignitat.