Els catalans que el 27S de 2014 van emetre "el vot de les seves vides" observen astorats com la majoria parlamentària que ha de dur aquest país cap a la independència es discuteixen i es barallen per les engrunes del que ha de ser l'últim pressupost de la Catalunya autonòmica. L'unionisme s'ho mira des de la tribuna i somriu amb sornegueria.

Curiosament, sembla que a Europa i a la resta del món es prenen més seriosament l'aposta independentista catalana que els mateixos catalans. Només cal seguir una mica els anàlisis de la premsa internacional per veure que hom espera que els catalanes exerceixin el dret a l'autodeterminació aquest 2017. 

Un bon grapat de parlaments europeus han mostrar de forma expressa l'interès pel que passa a Catalunya i cada cop són més freqüents les crides a una sortida negociada, que passa invariablement pel respecte al dret a votar per decidir. El cessament de Garcia-Margallo s'explica en part pel fracàs de la diplomàcia espanyola en silenciar la veu de Catalunya al món.

Qui sap quanta gent assistirà a la conferència dels màxims líders del país a Brussel·les. El que sí que sabem és que des de fa setmanes, els centenars de funcionaris que l'Estat té desplegats a la capital comunitària estan fent mans i mànigues perquè l'impacte sigui mínim. A Europa, però, el pes especific d'Espanya és cada cop més reduït.

El president, el vicepresident i el ministre d'Afers Exteriors d'una regió europea que vol independitzar-se s'explicaran sense embuts a Brussel·les. No és un episodi menor. Amb la discreció habitual en els entorn diplomàtics, totes les cancelleries europees es miren amb molt d'interès –i preocupació– el que està passant a Catalunya. Tothom ho sap: passi el que passi, quan el conflicte Catalunya-Espanya sigui obert i franc, la batalla decisiva es lliurarà a Brussel·les.