Clara Ponsatí és un vers lliure. Ho ha demostrat sempre. Només una dirigent que se sent plenament autònoma pot afirmar en veu alta que el Govern de l'1-O havia "anat de catxa" la tardor del 2017, alterant el relat oficial, que deia que l'executiu del qual era consellera tenia pensat implementar el resultat del referèndum i declarar la independència. Més de cinc anys després de la tardor del salt fallit a l'estat propi, Ponsatí ha decidit tornar a Catalunya. I ho ha fet a la seva manera, sense passar abans pel Tribunal Suprem i criticant obertament l'estratègia seguida per Meritxell Serret, coincidint amb les dates en què se celebra el judici a la consellera d'Exteriors i hores abans de la sentència del cas de Laura Borràs.

Ponsatí sabia que, trepitjant Barcelona, la podien detenir i que eren els Mossos, en condició de policia judicial, a qui li correspondria atendre el requeriment del Tribunal Suprem. Per això portava al coll la credencial d'eurodiputada -símbol de la seva immunitat- i passejava acompanyada de Gonzalo Boye. L'advocat, versat en la carpeta de l'exili, també era conscient que el més esperable era que, un cop detinguda per un agent de paisà, a Ponsatí se li aplicaria el que ella mateixa va anomenar com a "doctrina Serret": llibertat amb cita per declarar a Madrid en el termini d'un mes. És el que va passar amb la consellera d'Exteriors quan va planificar el retorn a Catalunya, amb parada prèvia a Madrid. Ara, l'eurodiputada haurà de decidir si es persona voluntàriament al Suprem. Ja ha dit que no pensa fer-ho, decisió conseqüent amb el relat de la detenció "il·legal".

La manera com s'ha produït l'operació Ponsatí ha obert una altra carpeta en l'eterna disputa entre Junts i ERC, relació tòxica que emana residus més enllà del divorci que es va viure al Govern. Tots el moviments i declaracions de les últimes hores s'han de subtitular aplicant el filtre de la disputada entre espais polítics: passa amb les apel·lacions de Carles Puigdemont a la "confrontació intel·ligent"; també amb l'aparició pública de Joan Ignasi Elena subratllant les "facilitats" per als exiliats que es desprenen de la reforma del codi penal; i, per descomptat, amb el soroll a les xarxes socials, ja sigui pel comunicat -que no compareixença- de Pere Aragonès o la grandiloqüència dels discursos que assenyalen actes de traïció dels republicans. 

Certament, en el compte enrere cap a les eleccions municipals, la disputa partidista s'amplificarà més que amainarà. Però la reaparició de Ponsatí té derivades menys visibles, com l'impacte en els delicats equilibris a Junts. A la Ciutat de la Justícia, tots els dirigents volien sortir a la fotografia amb l'eurodiputada en un dia de reminiscències sobiranistes. Tots, menys Xavier Trias -ara mascaró de proa del projecte municipalista de Junts-, que no va atendre la crida a manifestar-se feta per Borràs.

Al partit hi conviu el pragmatisme dels qui enyoren la relació natural amb el poder que tenia Convergència i l'efervescència dels qui voldrien córrer a l'esprint cap a l'estat propi sense mostrar un pla transitable, com Borràs, pendent d'una sentència que amenaça amb noves turbulències a Junts. En aquesta pugna amb capítols pendents, Ponsatí activa un escenari de confrontació que genera inquietud entre els pragmàtics mentre l'entorn de Puigdemont, judicial i mediàtic, alimenta de nou la idea cíclica d'un retorn des de Waterloo. No desesperin, la batalla entre Junts i ERC és infinita.