Durant dècades, el contracte implícit que sostenia la cohesió social a Catalunya era clar: esforça’t, estudia, progressa, i la vida et retornarà estabilitat. Les classes mitjanes —columna vertebral del país— van invertir estalvis, sacrificis i expectatives en l’educació dels seus fills, convençudes que el coneixement era la millor assegurança contra la precarietat. Avui, aquella promesa s’esquerda davant una realitat tossuda: una generació de trenta, trenta-cinc o quaranta anys, amb carreres, màsters i doctorats, encadena contractes fràgils i sous insuficients que converteixen l’accés a l’habitatge en una quimera.

El problema de l’habitatge no és nou, però el relat que s’ha construït al seu voltant sí que ho és. Ara ja no es tracta només de preus desorbitats o d’oferta insuficient. El que inquieta és la naturalització d’una precarietat maquillada amb anglicismes seductors. El “coliving”, presentat com una experiència comunitària cosmopolita, és en molts casos la institucionalització d’allò que abans s’hauria anomenat simplement rellogar una habitació. Amb una diferència significativa: avui es comercialitza com a opció vital aspiracional, amb fotografies minimalistes i discursos que apel·len a la flexibilitat, la creativitat i la llibertat.

Però rere aquesta narrativa amable hi ha una realitat menys estètica. Professionals qualificats que, malgrat trajectòries acadèmiques impecables, comparteixen espais reduïts perquè no poden assumir els costos d’un habitatge independent. La precarietat es reetiqueta com a estil de vida. La renúncia es ven com a elecció. I el retrocés social s’embolica amb paper de regal conceptual.

Multinacionals amb legions d’advocats preparats per sortejar qualsevol restricció legal, compren blocs sencers per expulsar-ne els llogaters i crear nous espais de “coliving”. El més paradoxal és que aquesta transformació no només afecta les rendes més baixes, sinó també sectors que històricament s’havien percebut com a part de la classe mitjana consolidada. Famílies que havien interioritzat que el progrés era acumulatiu descobreixen que la mobilitat social pot ser regressiva. Els fills viuen pitjor que els pares. I això, en qualsevol societat, és un factor d’inestabilitat profunda.

El relat dominant intenta presentar aquesta situació com una conseqüència inevitable de la globalització, de la digitalització o de les noves formes de treball. Però la resignació mai no ha estat un tret característic de la societat catalana. Quan la normalitat es redefineix a la baixa, quan l’excepcionalitat es converteix en rutina, s’activa una alarma col·lectiva.

No és només una qüestió econòmica, sinó també democràtica. Una societat on amplis segments formats i productius no poden accedir a un habitatge digne és una societat que acumula frustració. I la frustració sostinguda és matèria inflamable en termes polítics. La percepció que el sistema no recompensa l’esforç erosiona la confiança institucional i alimenta discursos de ruptura.

Catalunya ha estat tradicionalment un país on l’ascensor social funcionava amb imperfeccions però amb credibilitat. Quan aquest mecanisme s’atura, o pitjor encara, retrocedeix, la cohesió es ressent. El debat sobre l’habitatge no pot quedar reduït a una discussió tècnica sobre índexs de preus o incentius fiscals. És una qüestió de model de país.

Si la resposta col·lectiva consisteix a assumir que compartir pis amb quaranta anys és un signe de modernitat, el risc no és només de l’habitatge. És cultural i polític. Perquè quan una generació sencera percep que ha fet tot allò que se li demanava i, així i tot, no pot aspirar a una vida autònoma, el contracte social entra en crisi.

Potser el “coliving” és una solució transitòria per a alguns perfils professionals en moments concrets de la vida. Però convertir-lo en paradigma és admetre que el futur serà més estret que el passat. I això, en un país que ha construït la seva identitat sobre el progrés, no és només una mala notícia: és una autèntica bomba de rellotgeria electoral.