Sembla un problema sols de Barcelona, però no és així. La repercussió de l'augment exponencial dels lloguers dels pisos a Barcelona ha contaminat, en primer lloc, els lloguers dels locals comercials (sembla que el teixit industrial es reactiva i això implicarà també pujades en el lloguer de les naus) i després els de les diverses corones metropolitanes, excepció feta d'aquells barris, dins o fora de la ciutat comtal, que per efecte de la degradació (ocupació, amb o sense K, narco-pisos i paradetes diverses sense llicència –top manta o similars-) no són volguts ni pels propietari dels pisos.

Al problema no resolt dels desnonaments, l'Ajuntament ha vist, doncs, com se n'hi afegien altres. En la major part dels casos té a veure amb el fet incontestable que l'actual alcaldessa va prometre el que no estava en la seva mà complir. I no perquè no l'acompanyi l'oposició, que és numèricament majoria i ha esclafat altres fites com la macro-consulta, ans perquè les normes sobre l'actuació de la Guàrdia Urbana en relació amb el desallotjament de persones dels seus inviolables domicilis no són competència municipal. I ella ho sabia. De fet, ara s'aprova en el Congrés dels Diputats, per fi i de la mà d'una iniciativa del PDECat, la reforma de la Llei d'Enjudiciament Civil que permetrà desallotjar els pisos ocupats amb una certa celeritat. Benvinguda sigui una mesura que en altres països europeus ja fa temps que funciona.

No ajuda a resoldre els temes la capacitat dels grans fons immobiliaris internacionals (coneguts com a "voltors" i el nom aquest cop fa clarament la cosa) que es dediquen a anar acaparant sòl en quantitats ingents per després incrementar de manera artificial els preus del lloguer, mentre serveixi l'objectiu de generar interessos per als participants dels fons per sobre del que donen els bancs. Un cop assolit l'objectiu, el voltor marxa a altres territoris on deglutir cadàvers futurs al mateix ritme desmesurat. El territori abandonat queda, òbviament, devastat.

Ara bé, la mateixa alcaldessa va remarcar més d'un cop que Barcelona no és un ajuntament qualsevol i que en la seva dimensió jurídica es podien fer moltes coses que en altres és impossible. Sembla que algunes estan en marxa, no sé si en la millor direcció, però en marxa. Es pot entendre que es trigui temps a veure'n els efectes, però que la cosa vagi a pitjor i que el civisme (qui ha estat a la popularíssima Tokyo sense un paper a terra, sense vianants assaltant les vies, sense mobilitats impossibles sap de què parlo), que el civisme, dic, que sí que és competència municipal i que en altres més petits ha transformat amb exemplaritat el territori, també hagi empitjorat, em sembla inacceptable.

A banda de què hauria d'haver estat motor del canvi legislatiu que ara es produirà, Barcelona pot i ha d'aconseguir ser un exemple de tolerància zero enfront d'un incivisme que, com sovint ens recorden des de la sociologia, amb molta facilitat esdevé el primer reclam per a tots aquells que veuen oportunitat de negoci en abusar dels altres, prendre el que no és seu, delinquir davant dels nostres nassos. Uns nassos, per cert, davant dels quals, i amb tots aquests llasts, també veurem esclatar d'aquí no gaire i sense cap benefici per a la ciutat, la bombolla immobiliària dels lloguers.