Aquest cap de setmana hi ha hagut dues petites notícies que han passat desapercebudes, però que indiquen on som i el que ha de venir.

Per una banda, el deute alemany a 10 anys torna a donar rendiments negatius (l'inversor paga per tenir-ne), senyal inequívoc d'una caiguda en la confiança i la cerca de valors refugi.

Per l'altra, Ghana ha anunciat que es planteja emetre deute públic a 50 anys després que aquesta setmana hagi emès deute a 31 anys amb gran èxit. Tenint en compte que les possibilitats que la inestabilitat política o econòmica portin Ghana a la ruïna en algun moment del pròxim mig segle són molt altes, que hi hagi demanda per un producte amb 50 anys de vida no es pot deure sinó a un excés de liquiditat global.

Mentrestant, molts analistes creuen que hi pot haver una recessió en els pròxims 18 mesos, i que aquest cop la baula feble serà el deute corporatiu, que encara ha augmentat més fins a arribar als 13 trilions de dòlars, el doble que el 2008.

Mentrestant Espanya acabarà aquest 2019 generant 25.000 milions d'euros més de deute. Únic estat de l'Eurozona que ha superat el límit del 3% de dèficit anual durant més de 10 anys. La despesa militar, que amb Pedro Sánchez ha estat 12.000 milions d'euros més del que estava pressupostada, n'ha estat la causa aquest darrer any i no les polítiques socials com ell intentarà fer creure en campanya. En tot cas, que el deute espanyol es mantingui al voltant del 100%, és un factor de risc important tal com ha subratllat el Banc d'Espanya. Veient tot plegat, els partits espanyols haurien de comportar-se racionalment i negociar un referèndum a Catalunya abans no arribi la propera crisi.

Per altra banda, des de fa un grapat d'anys, les ciutats d'arreu del món estan veient com els preus dels pisos estan augmentant molt per sobre d'allò que seria esperable.

Més enllà dels encerts i desencerts de les polítiques locals d'habitatge, la política monetària ultra laxa amb tipus d'interès al 0% tenen molt a veure amb la bombolla global de preus de l'habitatge que vivim. Podem dir sense por a equivocar-nos gaire que la Reserva Federal nord-americana i el Banc Central Europeu han empitjorat la bombolla immobiliària que avui afecta de ple ciutats com Barcelona.

Irònicament, els partits més d'esquerres són els qui més demanaven la política monetària que està generant una bombolla de preus que, de moment, no té senyals d'aturar-se. Els pisos a les grans ciutats són vistos com un valor refugi amb bona rendibilitat en un món amb baixa inflació i rendiments molt baixos en el deute públic. A més, l'envelliment de la població fa que l'excés d'estalvis es canalitzi cap a actius segurs, categoria en què els habitatges a les grans ciutats puntuen alt.

Les solucions, com sempre són locals. Mantenir el control del dèficit i posar en marxa polítiques que limitin l'augment exponencial del preu de l'habitatge, eliminant els visats gold per exemple, augmentant l'oferta d'habitatge pública i privada o eliminant tota fiscalitat que incentivi la compra d'habitatge en llocs concrets.

En tot cas, és important anar captant aquests senyals que envia el sistema financer. Existeix una bombolla de deute global generada en l'última dècada que no sabem si esclatarà quan hi hagi una crisi econòmica, que sempre n'hi ha. Parafrasejant Dickens, a la vida només hi ha 3 coses segures: la mort, els impostos i les crisis econòmiques.