Boris Johnson ha fet servir una possibilitat legal per mantenir tancat el parlament de Westminster just el temps necessari per evitar que el legislatiu pugui bloquejar-li l'opció de sortir de la Unió Europea sense acord. Ha obert una crisi constitucional profunda al Regne Unit. Tot aquest afer del Brexit ha acabat generant una situació insòlita que planteja moltes qüestions de fons sobre el funcionament de la democràcia, algunes de greus i que mereixen que ens les mirem de prop.

Però més enllà d'això, algunes de les reaccions que hem vist als mitjans espanyols no deixen de tenir la seva gràcia. Aquesta vegada hem pogut sentir i llegir molts qualificatius gruixuts sobre el que ha fet Johnson. Cop d'estat, abús autoritari, cop a la democràcia, etc. Contrasten fortament amb el plantejament legalista a què ens tenen acostumats la majoria dels analistes, tertulians i periodistes espanyols.

Portem anys sentint a dir que no hi pot haver, en un estat de dret, conflicte entre legalitat i legitimitat perquè l'ordenament jurídic és la font única de legitimitat. Que no hi ha democràcia fora de la llei. Que res del que es fa dins de l'ordenament jurídic pot ser titllat d'autoritari. I què qui qüestiona tot això és un populista i perillós enemic de la democràcia liberal, la única possible.

Per això els mateixos juristes que dies abans del 155 ens explicaven que amb aquest article no es podia en cap cas dissoldre el Parlament, l'endemà callaven i discretament assentien. I no dubtaven a acusar de radicals, populistes i demagogs a qui titllava aquella maniobra d'abús autoritari. Són els mateixos que avui ens diuen que la sentència del Suprem, sigui quina sigui, caldrà acatar-la perquè es fa dins de l'estat de dret. És igual si es condemna per un delicte com la rebel·lió que és evident (autoevident) que no va existir. És igual l'abús de la presó preventiva o totes les maniobres per evitar que els processats o exiliats, escollits democràticament i guanyadors de les eleccions a Catalunya poguessin exercir el seu paper de representants.

No deixa de sorprendre el desvergonyiment amb què analistes acadèmics i periodistes de renom apliquen criteris canviants segons bufa el vent. Formen part, al remat, d'un aparell perfectament engreixat amb diners públics -pel ministeri d'afers exteriors, think tanks para-públics o altres institucions- per donar cobertura ideològica a la resposta autoritària de l'estat espanyol al desafiament democràtic que va plantejar l'1 d'octubre.