Hi ha gent que arriba a reunir unes qualitats que la transformen en quelcom més que persones gràcies a una professió, un art, un esport, la política... Quan la figura esdevé quelcom important, quan hom esdevé un personatge que va molt més enllà de la persona, quan el propi nom representa una sèrie d’atributs i valors, esdevenim en certa manera una marca i hom és dues coses alhora. És la persona, amb les seves misèries i problemes personals o familiars, de caràcter, de salut, manies, problemes domèstics o sentimentals... amb les limitacions humanes. Però és també quelcom que va molt més enllà d’un mateix.

Montserrat Caballé, per exemple, més enllà de la persona, esposa, mare i àvia, veïna, ciutadana, treballadora, més enllà de les pors i joies de la vida, més enllà de problemes amb Hisenda, més enllà de ser algú que començà a cantar malgrat les penúries de la infantesa, era un personatge rellevant. Era una diva, una de les més grans sopranos d'òpera de la segona meitat del segle XX, mereixedora d’una admiració que li valgué infinitat d’èxits, distincions i premis arreu.

Era doncs, a més d’una persona, un personatge construït gràcies a les interpretacions dels grans papers del bel canto, una veu com poques -de timbre i color magnífics- i una tècnica superba, com a arma principal. També el seu físic i la seva disposició a prestar el seu talent per a causes solidàries, formaven part d’això que ara en diem “el relat” del personatge. El personatge era ella més tot això que la feia gran, admirada i desitjada arreu del món.

El personatge Montserrat Caballé tenia les portes obertes arreu. No tan sols dels principals teatres del món. També cancelleries i escenaris de tot tipus se li obrien com una flor de primavera, àvida de llum. Al seu pas s’obrien les portes dels gran hotels, de les limusines, dels palaus... La seva arribada feia obrir portes. La gran diva tenia això. La gent l’admirava i li preparava una arribada suau arreu. Com si el mínim contratemps pogués danyar aquelles cordes vocals úniques al món.

Em comenta una amiga que l’altre dia va conèixer una parella que vivien a la mateixa escala que la gran diva i que van explicar una anècdota que, com que no és malintencionada, us relato. A ella, a qui s’obrien totes les portes del món, que mai s’havia d’esperar, conduïda sempre entre coixins, se li obrien totes les portes menys la de l’ascensor de casa, que sovint era a un altre pis. I diuen haver-la sentit proferir ben fort, en arribar a la porteria: “Ascensor! La Caballé ja és aquí!”. Geni i figura.

Podríem dir allò de que ningú és profeta a la seva escala de veïns. M’encanta imaginar-me la situació. Ella, trobant-se amb una cosa tan natural com que l’ascensor estigui en ús, parodiava el seu propi personatge. “Ascensor, la Caballé ja és aquí!”: la Caballé persona versus la Caballé diva. Saber riure’s de si mateix, que bonic.

Segur que podríem parlar de molts altres casos... Per exemple un de molt diferent però que també em va semblar curiós: fa pocs dies, Màrius Carol era a la tertúlia de Rac1 d’en Jordi Basté. Enmig de la brega habitual, feia estona que en Carol volia prendre la paraula -la Pilar Rahola és temible quan està en possessió dels micròfon- i no acabava de trobar el moment. Quan finalment en Basté posà ordre, en Carol arrencava però es produí un petit enrenou i en Basté retronà desaprovant: “Hi ha un mòbil que està sonant!” Glups!.

Suposo que els contertulians van remoure’s comprovant si era el seu, i de seguit reprengué la paraula en Màrius Carol, però no per continuar amb la intervenció, sinó que, amb un to mig d’excusa, mig de retret cap a un subjecte indeterminat, digué: “És que a veure, aquesta persona que m’està telefonant ja hauria de saber que jo, els dilluns, estic a la ràdio!”. Entre rialles dels contertulians, el personatge Màrius Carol, director de La Vanguardia aflorava per sobre de la persona Màrius Carol que s’havia deixat el telèfon obert. Al director no se’l truca dilluns al matí perquè ja se sap que parla per ràdio. I avall. Ens podia haver dit qui era la persona que baixava de l’hort... Però va recuperar el fil i ens va seguir aclarint què passa a casa nostra, com és la obligació de tot bon tertulià.

I ja que he parlat de Montserrat Caballé, esmento una simpàtica anècdota de la seva filla, Montserrat Martí Caballé, que fa pocs dies va actuar al concert solidari de Vall d’Hebron dins el marc de la campanya Ambtucomacasa.com en favor del nens prematurs. En una de les pauses entre peça i peça, va voler tranquil·litzar els pares que eren al concert amb fills -que de tant en tant feien una mica de soroll- tot dient: “No molesten els nens, jo també en tinc, o sigui que tranquils...” però no va poder acabar la frase perquè justament llavors la interrompé un fort crit de criatura. Ni que el nen ho hagués fet expressament podia haver apuntat millor.

Ella va reaccionar ràpidament tot aixecant el braç i, mirant cap a la zona d’on venia el crit, va afegir: “Bé, això ja...entre poc i massa” mentre el públic esclatava en rialles. Va ser un gran concert, amb un gran objectiu i un càlid ambient, en el qual la soprano va demostrar en tot moment allò de que de raza le viene al galgo. No tan sols fent de soprano, sinó regalant una actuació per una causa noble, com feia el gran personatge, la gran diva, Montserrat Caballé, a qui totes les portes l’esperaven obertes, menys la de l’ascensor de casa.