Aquest dimarts es reunirà la junta directiva nacional del PP que ha de convocar el congrés extraordinari encarregat d'elegir el successor de Pablo Casado. Si no hi ha més ensurts, la figura del gallec Alberto Núñez Feijóo s'apunta com la més ben posicionada per agafar els regnes de la dreta espanyola. Es tancarà així un capítol que ha posat al sol les nafres d'una determinada manera de fer política que ha fet fortuna.

La crisi viscuda dins mateix de la cúpula del PP entorn els negocis de la família d'Isabel Díaz Ayuso i el suposat cas d'espionatge de la seu de Génova contra la presidenta madrilenya ha retratat una època i una manera d'entendre la política. Si una cosa ha quedat clara és que Casado i Ayuso han anat a la mateixa escola. Els seus mestres han estat figures com José María Aznar i Esperanza Aguirre, i aquesta guerra interna viscuda al minut a través dels mitjans ha deixat en evidència aquests referents de l'ala més dura del PP. 

Des de la Transició, cap batalla política entre adversaris de diversos partits ha estat tan cruenta com la que s'ha vist dins del PP les darreres setmanes. Atacs personals per  televisió en prime time, concentracions a la seu de Génova, campanyes agressives a les xarxes... S'ha vist de tot en un pols dins d'un partit polític conservador i aliè a l'exposició transparent de les seves vergonyes. El paper jugat pels mitjans madrilenys ha estat també decisiu i cal admetre que la seva agressivitat, en alguns moments, ha recordat les portades emprades contra el sobiranisme.

El model Madrid, que se sol presentar com un èxit social i econòmic, presenta molts punts foscos pel que fa a drets socials i serveis públics. Però el que no estàvem acostumats a veure era una baralla de baixos fons en el cor del poder del PP. El Madrid polític ha aparegut sense màscara com una estructura despietada pel poder en què hi conviuen el xantatge, l'espionatge, la corrupció i l'amiguisme, en una manera de fer que més aviat recorda aspectes de la política més contaminada d'alguns països d'Amèrica Llatina o dels Estats Units.

La política espanyola difícilment es podrà reformar en un sentit modernitzador mentre resti dempeus l'ecosistema tòxic del poder madrileny. Els mateixos que han acusat l'independentisme i Podem de practicar el pitjor populisme han donat una mostra de sordidesa i maneres clàniques sense precedents. L'espectacle ofert per la plana major dels populars assenyala el nivell més baix de la dreta espanyola en dècades. Un fet que treu raons als discursos pontificadors que tan sovint fa algú com l'expresident Aznar, tan avesat a donar lliçons. Aquest cop, quan s'han mirat al mirall, ha quedat al descobert la seva sordidesa.