Per motius ben diversos, sempre m’ha interessat la presència catalana arreu del món, sobretot el riquíssim moviment associatiu creat pels catalans de l’exterior. Hi va influir, segur, el fet que, el 1990, visités els casals de l’Havana, Mèxic, Montevideo, Buenos Aires i Santiago de Xile, per escriure les entrades relatives a aquestes entitats per al Diccionari dels Catalans d’Amèrica, aparegut dos anys després, en quatre volums. En tornar, vaig fer la primera interpel·lació presentada al Parlament sobre la Catalunya exterior i, de seguida, em vaig posar a redactar una proposició de llei sobre les comunitats catalanes de l’exterior. Fora llarg d’explicar per què una iniciativa sorgida a les files de l’oposició va ser presa en consideració, però, finalment, amb les esmenes corresponents, va ser aprovada el desembre de 1996.

Just un mes abans, a Tolosa, va fundar-se la Federació Internacional d’Entitats Catalanes (FIEC) en el naixement de la qual va tenir un paper destacat Antoni Montserrat, des del Casal Català de Luxemburg. En aquell moment, hi havia fora del país vora 32.000 catalans del Principat. Trenta anys després, la xifra s’ha enfilat fins als 427.423. La dada procedeix del darrer informe elaborat per la FIEC el qual té, com ja és habitual en aquesta entitat, un to rigorós i detallat que inspira confiança i que permet accedir a una realitat ben absent, generalment, de les preocupacions quotidianes i els referents habituals de la societat catalana d’avui. Cal dir que la xifra esmentada no té en compte els catalans que han adquirit la ciutadania del país d’acolliment, ni tampoc les segones o terceres generacions catalanes que han fet el mateix.

D’aquestes 427.423 persones, només 143.000 són originàries de Catalunya i tenen la condició administrativa de “catalans” per diversos motius. En primer lloc, per la llei de memòria històrica de 2006 de la qual s’haurien beneficiat uns 30.000 catalans. Uns 4.000 més ho han fet gràcies a la Llei de 2015 de concessió de la ciutadania espanyola als descendents dels jueus expulsats el segle XV. Uns altres 60.000 procedeixen de la Llei de la Memòria Democràtica de 2023, xifra que es preveu que es pugui disparar amb facilitat en els pròxims temps. Una seixantena més de nous catalans ho són pel reial decret que concedeix la ciutadania a un nombre reduït de fills i nets de brigadistes internacionals. Com es pot veure, bona part d’aquests ciutadans, que han regularitzat la seva situació a la seu dels diferents consolats espanyols, té un vincle directe molt feble amb el país, per no dir quasi inexistent. 

Amb dades de 2024, quasi 34.000 persones residents a Catalunya i amb ciutadania espanyola van abandonar el país per establir-se a l’estranger. Per contra, amb una xifra lleugerament inferior, van ser prop de 30.000 els ciutadans amb ciutadania espanyola que van decidir establir-se al Principat, procedents de països estrangers. Les xifres fredes no permeten conèixer l’origen real d’aquests “retornats” i el seu lligam amb Catalunya, ja que és ben possible que sigui el primer cop que hi posen els peus, atès que potser pertanyen a algun dels grups abans esmentats que han accedit, recentment, a la nacionalitat espanyola. Aquí disposem de la Llei 25/2002 de mesures de suport al retorn dels catalans emigrats i llurs descendents, llei que, tanmateix, es troba del tot al marge de la realitat actual i que caldria adaptar a les necessitats d’avui. De fet, però, no existeixen mesures pràctiques i útils de suport al retorn, i la Comissió Interdepartamental per a l’Elaboració d’un Pla de Retorn que la Generalitat va crear el 2023 està morta i enterrada. 

La FIEC va proposar al Consell de la Catalunya Exterior, l’òrgan de representació i interlocució dels catalans de l’exterior amb el Govern, l’elaboració d’un pla específic sobre aquesta qüestió, amb una atenció molt particular a la repatriació de talent, pensant en la millora de les condicions per a les carreres científiques que presenten dèficits evidents de professionals, com és el cas de la sanitat. I no oblidant, sobretot, les persones en situació de vulnerabilitat per motius socials, econòmics o de violència de gènere. Es calcula que el 39% dels catalans emigrats els darrers temps té estudis universitaris, un 22% ha cursat la segona etapa d’educació secundària , un 27% ha fet la primera etapa dels estudis secundaris i només un 12% disposa dels estudis primaris o inferiors. L’emigració catalana a l’exterior constitueix, doncs, una pèrdua evident de talent.

Si, tradicionalment, Amèrica constituïa la destinació prioritària de l’emigració catalana, ara aquesta és Europa, amb uns 221.261 inscrits “catalans”. I la proximitat geogràfica, la facilitat de desplaçament més o menys freqüent cap al país i les facilitats de la comunicació digital fan que molts emigrants ni tan sols s’inscriguin en els consolats espanyols, per la qual cosa les xifres mai no són una dada definitiva i es podrien acostar a les 490.000 persones. Els països europeus amb més presència catalana són França (62.335), Regne Unit (39.012), Alemanya (35.470), Suïssa (20.568) i Andorra (17.000). Pel que fa a Amèrica, amb un total de 184.226 catalans inscrits als consolats espanyols, els països que n’acullen el nombre més elevat són l’Argentina (38.166), els Estats Units (30.602), Mèxic (23.434), Brasil (14.059) i Xile (11.315). De fet, hi ha presència catalana en tots els estats americans, sense excepció.

A Àsia trobem 11.631 catalans, dels quals 2.074 a Israel, 1.769 als Emirats Àrabs Units i 1.607 al Pakistan. Tan sols 6.122 inscrits catalans apareixen a l’Àfrica, dels quals 1.819 al Marroc, i 4.183 a Oceania, 3.779 a Austràlia i 400 a Nova Zelanda. Amb aquestes dades, Catalunya és el tercer territori de l’Estat espanyol amb un volum més elevat d’emigració a l’estranger, rere Madrid i Galícia i per davant d’Andalusia. Pel que fa al País Valencià, en començar l’any el nombre de valencians inscrits a l’exterior era de 183.691. I són 51.254 els ciutadans de les Balears oficialment documentats pels consolats espanyols. 

Un darrer aspecte a considerar és el relatiu al dret a vot. En aquests moments, poden votar a Catalunya un total de 329.331 electors residents a l’estranger. Però, fins ara, el servei electoral prestat per les delegacions diplomàtiques espanyoles a l’estranger ha estat pèssim i, malgrat algunes millores recents, continua sent un factor dissuasiu que n’afavoreix l’abstenció. Potser podria contribuir a reduir-la i incrementar la implicació exterior en el futur del país si, en comptes de quatre circumscripcions, n’hi hagués cinc i aquesta darrera fos la de la Catalunya exterior, ja que fora del país hi ha 15.000 electors més que els ciutadans amb dret a vot a la circumscripció de Lleida a les eleccions al Parlament de Catalunya, el 2024. Croàcia, França, Itàlia, Portugal i Romania reserven algun escó en el seu parlament nacional només per als residents fora del país. I, en el cas de França, els escons arriben a ser onze, ja que disposen d’onze circumscripcions exteriors, arreu del món. Valdria la pena pensar-hi...