Pensàvem que havíem construït una societat de "seguretats" i la crisi financera global del 2008 ens ha portat a la gran incertesa. Tot ja existia, però no ens n’havíem adonat. La globalització, l'anarquia total de la informació on line i una recomposició del poder mundial, liderat pels països asiàtics, Xina i la Índia, i Amèrica del Sud, en especial Brasil, han fet trontollar els Estats Units i Europa.

Abans, aquests anàlisis eren geopolítica, que res tenia a veure amb nosaltres. Aquesta és la gran incertesa: tot ens afecta, la nostra vida sembla traçada per altres, de segona mà. El telèfon mòbil i Internet ens omplen de globalitat, d'una angoixant immediatesa. Les xarxes socials ens fan lliures i esclaus alhora.

Cal fer el gran aprenentatge per trobar les certeses personals i grupals davant la nova situació. Parlo dels canvis individuals perquè no es poden deslligar dels col·lectius.
La demanda de llibertat per “ser” pren de nou força, potser per damunt de la igualtat. Cada vegada més interdependents, i alhora, reclamant més llibertat; és la gran paradoxa o la gran conseqüència.

Això és el mateix que li passa a Catalunya, reclama llibertat en un moment on els estats-nació nascuts el segle XIX estan ja superats per la globalització, per una Espanya recentralitzadora i per una Europa –més Alemanya que Europa- que fa cada vegada més d'estat. I un PP que utilitza la crisi com excusa per tornar a l'estat preconstitucional i acabar amb l'estat social, a vegades, amb el suport de CIU. Catalunya reclama llibertat, potser per distreure's dels problemes de la vida quotidiana o pensant que la independència seria la solució-miracle.

Catalunya, i molt més els partits transversals, CiU i PSC, no poden portar aquest país a una aventura sense fressar el camí. Seria irresponsable, seria una fugida endavant en uns moments on cal canalitzar les energies per liderar el creixement de l'economia productiva, per mantenir i reformar els serveis públics i per prevenir la futura crisi mediambiental. En aquest 11 de setembre s'acumularan molts malestars i una àmplia majoria sortirà al carrer. La Diada és patrimoni històric de tots, celebrem bàsicament la pervivència d'un poble resistent a les derrotes. El que més m'interessa és el seny, el rigor de l’anàlisi del 12 de setembre –dia, casualment, del meu aniversari-.

La sentència de l'Estatut del 2010 va marcar segurament el fi de la confiança d'una part del país que ja no considera que la solució de Catalunya pugui venir només d'Espanya.
El federalisme asimètric només serà possible si l'Espanya democràtica, culta, plural, la de Machado, fa una oferta per a Catalunya. Per això, una part dels catalans de bona fe creu que les bones intencions del PSC durant 35 anys de convèncer el PSOE a Espanya han caducat.

És ara l'hora del nou catalanisme del PSC, a part del Nou PSC. Vull lluitar perquè aquest pugui tornar a ser útil a Catalunya els propers trenta anys. Acompanyar el PSOE perquè Espanya s'emmiralli amb Canadà o amb el Regne Unit, amb un nou patriotisme allunyat del nacionalisme espanyol. Un federalisme espanyol asimètric que faci una oferta real d'encaix a Catalunya i probablement al País Basc. Per tant, deixem, acompanyem a Espanya cap el federalisme i fem la nostra proposta des de Catalunya.

Què fer a partir del 12 setembre? Serà l’hora de la política. A curt termini, dialogar per aconseguir el pacte fiscal; no pensant que millor que vagi malament per convocar eleccions, al contrari. El fracàs del pacte fiscal seria el fracàs del propi president Mas i d'una majoria social que encara hi confia. Ara i aquí, els tacticismes de partits, lluny. Aquest també és el moment del PSC de convèncer el PSOE que acompanyi la negociació entre el Govern català i l'espanyol.

Paral·lelament, cal parlar, sense apriorismes, i no només des de la rauxa, del dret a decidir del poble de Catalunya. El PSC només ha de ser fidel al seus orígens, plasmats en l'acord d’unitat socialista (PSC-PSOE) del 1977. Copio literalment punt cinquè: “El reconeixement del dret d'autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l'Estat espanyol”.

Ha d'arribar l'hora del pacte, per no dividir ni enganyar el país. Situar el referèndum en un horitzó a mig termini, més enllà del 2016 i treballar per arribar a bon port en bones condicions. Espanya i Catalunya han de viure aquest fet sense dramatismes, com ara ho fa el Regne Unit o Canadà, on fins i tot el partit quebequès que acaba de guanyar les eleccions renuncia de moment a un tercer referèndum.

Cal plantejar amb rigor des de Catalunya una proposta des de la llibertat i l’autonomia, federativa amb Espanya i Europa. Europa ens fa replantejar les sobiranies i les competències dels estats, i alhora, és la gran oportunitat per trobar la fórmula de la Catalunya-nació que sigui alhora estat compartit. I sobretot, dedicar les nostres forces a la Catalunya-ciutat, la de les persones, la del nou model productiu i formatiu, la de la cohesió social, la de les energies renovables, la de la cultura i la ciència.

Serà el nou catalanisme del PSC que pot ser útil per construir de nou confiança i prevenir la fractura nacional i social. Per construir la Catalunya social cal un nítid projecte nacional. Ho va dir Albert Einstein: la creativitat creix de l’angoixa com el dia neix de la nit.