Quan hàgim acabat de parlar de llistes, potser arribarà el moment de començar a parlar sobretot de com ha de ser el nou país que estem disposats a construir. Ara que tenim l'oportunitat de repensar-nos, m'agradaria que els partidaris de la independència defenséssim una Catalunya lliure, justa i culta. Més lliure, més justa i, sí senyors, més culta.

Ras i curt: vull viure en un país en què la cultura sigui considerada realment un bé essencial, i tractada com a tal. No descobrirem ara que la cultura (entesa com a creació: la literatura, la música, l'art, el teatre, el cinema... totes aquestes coses que ens enriqueixen i multipliquen la vida) és una eina de transformació i de cohesió social: ens fa millors com a persones i com a societat, ens dóna sentit. Som els llibres que hem llegit. De fet, per què reclamem la plena sobirania, si no és perquè som una nació amb una cultura pròpia?

Digueu-me desconfiada: sovint tinc la sensació que la crisi econòmica és una excusa que ens estalvia haver de pensar. No es tracta de retallar a l'engròs, sinó de prioritzar amb seny i de donar ales als qui s'arrisquen en cos i esperit per fer-nos volar més amunt. “Ara i aquí es subvencionen més els porcs que la cultura”, vaig sentir dir fa poc a algú que controla els números. I així ens va.

En època d'aixetes seques, a la cultura li ha de tocar el rebre, però no se li han de demanar més sacrificis que a la resta de gremis essencials. A sobre, la inversió del govern en cultura és proporcionalment tan petita que hi ha el risc de ferir mortalment el sector (castigat també per un IVA criminal) sense que això es noti significativament en el pressupost global. Per la seva banda, els empresaris amb possibilitats haurien d'entendre que ajudar els creadors ens acaba beneficiant a tots sense excepció.
 
Deixar d'invertir en cultura, que és en si mateixa un motor econòmic, pot resultar devastador. O ens creiem uns i altres que ens cal una Catalunya culturalment forta, o arribarem a la independència amb l'ànima coixa.