Primer van condemnar un cantant, després van segrestar un llibre. I van acabar les seves 24 hores non stop de bogeria castradora amb la retirada d'una de les obres que s'havien d'exposar a ARCO. L'art, com a diana de la ràbia censora. La cultura, convertida en la gran damnificada de la quotidianitat, com passa sempre que els totalitarismes volen imposar la seva veritat, altiva i arrogant.
 
Les tres accions s'afegeixen a la llarga llista de drets perduts, aixafats per la implacabilitat d'un Estat que no dissimula a l'hora de mostrar la veritable cara del poder. Amb la connivència dels tentacles empresarials a l'ombra, dels partits parlamentaris i dels altaveus de gran part de l'opinió pública, perquè el censor sempre controla tots els ressorts que li permetin aniquilar la discrepància. Ara, qui rep és la cultura, però l'amenaça és oberta a tothom i en qualsevol circumstància.

Ens fan tenir por per allò que posem a Twitter, per les lletres de les nostres cançons, per les nostres idees, per si protestem davant de la injustícia, per ser com som, per tenir ganes de seguir-ho sent, per la humanitat que volem recuperar i en la qual creiem fermament, per cadascuna de les opinions que tenim i que dissenteixen del seu discurs oficial. En aquesta mena de disbarat anacrònic s'ha convertit la idea d'una Espanya moderna, lliure, pròspera i inquieta.

La democràcia espanyola s'enfonsa, en directe, mentre en veiem les misèries: han despenjat l'obra Presos políticos en la España contemporania de Santiago Sierra i només ha quedat el buit d'una enorme paret nua. Fidel reflex del silenci d'artistes que no protesten, de cantants que no es mullen, d'escriptors cecs, de polítics amb silencis eixordadors, de gurus que només segueixen les consignes de qui paga i mana. És la decrepitud del pensament, d'una justícia bòrnia, d'una censura que ha arribat per quedar-se. I callar, arribats a aquest punt, no pot ser una opció.