La precampanya de les eleccions legislatives del pròxim 23-J va començar l'endemà de les eleccions locals, el precís moment en què Pedro Sánchez les va convocar. Per tant, està coincidint amb la gestió dels pactes derivats dels resultats de les eleccions municipals i autonòmiques. En clau espanyola, la lectura és molt clara: Vox ja ha esdevingut un actor perfectament normalitzat en l'escena política espanyola. I no és un actor polític marginal. De fet, l'imaginari i el marc mental de l'extrema dreta ja condiciona el nucli central del debat polític i és un vector clau en l'anàlisi de les relacions de forces. Durant anys el PP va covar l'ou de la serp. Trencada la closca, la serp té vida pròpia.

En cert sentit, aquest és l'èxit del llegat polític de José María Aznar. Ni Rajoy ni Feijóo són legataris genuïns de l'herència política d'Aznar. Els autèntics legataris són Isabel Ayuso i Santiago Abascal. Isabel i Santiago, Santiago i Isabel. No es tracta d'un fet irrellevant o mancat de transcendència. No cal ser doctor en història contemporània per saber que la banalització i el blanqueig de l'extrema dreta són prèvies a la seva normalització. I que, quan, finalment, el feixisme pren forma definida, les actituds polítiques frívoles desarmen la capacitat de resposta social davant l'amenaça autoritària.

Per a entendre la gravetat de la situació, l'anàlisi de l'emergència i la normalització de l'extrema dreta a Espanya no es pot limitar a un enfocament local. Cal obrir el focus i observar l'escenari internacional. I el que veiem és un avenç generalitzat de la cultura política de l'extrema dreta. La conjugació dels temes pot ser diversa, però el nucli dur de la gramàtica autoritària està perfectament compartit. En part, és el resultat d'un procés històric de llarga durada que va començar a prendre forma en els anys 80 del segle passat, el darrer tram de la guerra freda.

La victòria de les tesis neoliberals va desarmar unes esquerres que van oscil·lar entre el refugi d'un purisme ideològic minoritari o un pragmatisme malentès que, en darrer terme, significava renunciar a tota perspectiva real de reformisme democràtic transformador. Un dels efectes de la victòria cultural de les dretes va ser la renúncia a la regulació democràtica dels mercats. Fet que va afavorir l'increment dels desequilibris i les desigualtats internacionals, així com la intensificació dels moviments migratoris d'abast mundial. Aquesta desregulació també amb la irrupció d'internet, la revolució digital i les comunicacions globals.

La galàxia d'internet i les xarxes socials digitals globals es desenvolupen de forma accelerada amb un esquema fortament d'oligopoli que escapa a tot control democràtic. Lògicament, les regles del joc fixades per plutòcrates com Elon Musk tenen sentit estrictament lucratiu. No estan pensades per afavorir la informació contrastada o el debat crític. I en aquest ecosistema comunicatiu l'extrema dreta es mou amb molta més habilitat que les esquerres democràtiques. La combinació de por i desinformació són els combustibles inflamables que alimenten l'antipolítica i l'extrema dreta. Per cert, per això mateix, davant el fenomen de la privatització oligàrquica de les comunicacions globals cal apostar amb determinació per uns serveis públics audiovisuals locals que puguin fer de contrapès.

Però tornant a la campanya del 23-J, ara mateix tot sembla molt incert. Tots els escenaris semblen oberts. Tant a Catalunya, com a Espanya. Pel que fa a Espanya, fins fa pocs dies semblava pràcticament inevitable una majoria de PP i Vox. Però la precampanya i la campanya poden alterar aquesta previsió. Depenent de les relacions de forces entre els diferents grups en un Congrés molt fragmentat, també seria possible un govern del PP facilitat per l'abstenció del PSOE, com ja va passar l'any 2016.

Tampoc es pot descartar una majoria semblant a l'actual, però amb un repartiment de cartes diferent. I, finalment, no es pot ignorar la possibilitat de la repetició de la convocatòria electoral. La presidència europea és una variable a considerar. Potser, a mesura que avanci la campanya, es podrà aïllar alguna d'aquestes incògnites. El que ja sabem des d'ara mateix és que qualsevol d'aquests possibles escenaris farà imprescindible reforçar les institucions d'autogovern, així com la musculació de la societat civil organitzada.

A Catalunya el vot a Vox i el PP serà minoritari, políticament marginal. En canvi, és fàcilment imaginable un bon resultat del PSC. Però el fet més rellevant serà el percentatge de vot independentista i la relació de forces entre les tres opcions concurrents: ERC, Junts i CUP.  Aquesta vegada la mobilització electoral catalanista sobiranista i antifeixista serà la variable determinant. En aquest sentit, és obvi que el que ja ha passat al País Valencià i les Illes Balears no és un fet anecdòtic. Ajuda a entendre la situació general i a veure que a Catalunya també caldrà votar pensant solidàriament en clau valenciana o illenca.

Amb aquest esbós de paisatge no calen moltes llums per a entendre que uns hipotètics resultats decebedors de l'independentisme debilitarien l'autogovern i la societat civil. Precisament, quan més clara sembla la necessitat d'un rearmament ideològic i polític. Decididament, el 23-J posarà a prova la capacitat reactiva del catalanisme.