Fou en les Corts espanyoles quan un dia Alcalá Zamora li va llençar una brillant invectiva a Francesc Cambó: “Su señoria quiere ser, a la vez, el Bolívar de Catalunya i el Bismark de España”. Era brillant per partida doble. Primer perquè era d’una gran originalitat, però també perquè definia amb precisió les contradiccions del llavors incipient catalanisme polític. De fet, la frase d’Alcalá Zamora ha servit per definir les actuacions tan dels regionalistes de l’època sota les sigles de la Lliga com dels nacionalistes de CiU a partir de la mort de Franco. Voler ser alhora dos personatges tant antagònics com Bismark i Bolívar denota una esquizofrènia política que res de bo ens pot portar.

Quan molts pensaven ingènuament que els hereus polítics d’en Cambó (CiU) havien, definitivament, deixat per a la història la sentència d’Alcalá Zamora per abraçar només l’esperit d’en Bolívar, resulta que ahir va tornar a reaparèixer, simultàniament i amb tota la seva esplendor, a l’Ajuntament de Barcelona i al Parlament de Catalunya. A la mateixa hora CiU votava en contra de retirar la medalla d’or de Barcelona a Cristina de Borbó mentre Xavier Trias feia costat al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Va regressar en Cambó o, si ho preferiu i per fer-ho més castís, la puta i la ramoneta es van tornar a presentar en societat després d’uns mesos de vacances. No havien marxat, s’havien pres un petit descans per recomençar amb més força que mai.

Però anem als fets concrets que es van produir a les dependències municipals entre les 10 i les 12 del matí quan s’havia de votar la proposició d’ICV-EUiA per retirar la màxima distinció de Barcelona a Cristina de Borbó. Tot va començar tres setmanes abans amb la demanda signada per cinquanta personalitats del país per fer-la efectiva i impulsada per Catalunya Acció. El regidor Ricard Gomà va canalitzar-la institucionalment i la va portar al plenari de Presidència d’ahir dimecres. El sentit del vot dels diferents grups era públic des de feia dies: ICV-EUiA i ERC a favor, PP en contra i PSC abstenció. Només quedava saber què faria el grup del govern presidit per Xavier Trias. Per comunicar-ho als promotors se’ns havia citat minuts abans del plenari amb el regidor de presidència, Jordi Martí Galvís. En el decurs de la trobada en Martí ens diu a en Josep M. Vall i a mi (representants dels signants) que s’abstindrien tot i estar absolutament d’acord en la iniciativa. El regidor utilitza la retòrica tradicional dels convergents. Que estan amb nosaltres, que ells ara estan per la independència, que els borbons ja ho sabem que són uns corruptes i el poble així ho pensa, que la infanta espanyola no mereix tenir la medalla d’or i que si per a ells fos l’enviarien al mig del mar en un vaixell i bla, bla, bla… Però, ens diu, que hem d’entendre que ells són al govern i no poden fer el que voldrien i el que la ciutadania reclama. Han de nedar i guardar la roba i per això han d’abstenir-se. Ras i curt: la puta i la ramoneta en estat pur i amb vestit de gala… que per això estem a l’ajuntament del cap i casal!

Finalitzada la reunió anem cap a la sala del plenari per assistir al debat i posterior votació de la proposta. El guió es compleix segons el que tothom tenia previst fins que arriba la darrera intervenció del grup del govern. És el mateix Martí qui pren la paraula per dir, poc més o menys, que això de retirar la medalla ara no toca i que així els ho va dir personalment l’alcalde Trias als promotors de la iniciativa i que… voten en contra!

La sensació era d’estupefacció entre els presents i d’estafa i engany entre els promotors. Dic engany perquè mai (mai!) l’alcalde s’ha posat en contacte amb nosaltres i perquè feia només una hora (una hora!) ens havien dit que s’abstindrien. Tal com han reflectit alguns mitjans de comunicació, jo personalment, un cop finalitzada la votació, em vaig dirigir cap a la mesa de presidència per dir-li a la cara a en Jordi Martí i Galvís que era un mentider. Què havia passat en aquell interval de temps? Qui havia trucat?

Aquesta va ser la seqüència dels fets ahir en el decurs del plenari i cal que els barcelonins i els catalans en general els coneguin. I que ho facin perquè sàpiguen que la il·lusió independentista de milions de catalans està en mans d’aquesta gent. Perquè es preguntin com diantre qui no té dignitat ni coratge per retirar una simple medalla a un Borbó pot encarar un conflicte amb Espanya. Perquè pensin fins a quin punt pot arribar la hipocresia i el cinisme de qui promou el “dret a decidir” mentre actua com a minyona del màxim símbol de la unitat d’Espanya, que no és cap altra que la corrupta i degradada monarquia borbònica.

Qui pensi que els covards, els mentiders o els “palanganeros” borbònics ens portaran a la independència que s’ho faci mirar. Ja n’hi ha prou de continuar enganyant a un poble il·lusionat.