L'Exposició de Barcelona del 1888 és l'arrencada de la idea d'una "ciutat de fusió, on es troben la ciència i els contactes humans, el treball i la diversió, la historia i la modernitat". Cito Eduardo Mendoza en l'article que publica en el primer número de la revista d'història d'autor El Món d'Ahir, just acabada de néixer. L'escriptor defineix amb aquesta frase una de les raons de ser de la capital de Catalunya: la ciutat-barreja.

El concepte sorgeix el 1888 i entronca amb la filosofia dels ajuntaments democràtics, actualitzat i adaptat. Es tracta, fet i fet, d'una aposta per la diversitat, no només de persones sinó d'activitats i d'urbanisme. La ciutat-barreja, en la seva concepció actual, consisteix a garantir que no hi haurà una compartimentació de barris, sinó que a tots els racons de la ciutat hi podrem trobar veïns, activitat econòmica –sigui de proximitat o de més volada-, equipaments, lleure turístic o local. El contrari de tenir un centre destinat a les visites o als grans moviments comercials i una població en diàspora als districtes més o menys extrems.

La ciutat-barreja va ser una de les banderes del maragallisme, i, si més no com a desideràtum i com a discurs, es va mantenir fins al final de la primera dècada d'aquest segle. Però des de fa uns anys està en perill. Per la gentrificació, per la mercantilització i, el pitjor de tot, perquè en alguns àmbits comença a no ser valorat com a mèrit o senyal distintiu de Barcelona. 

És a dir, pel damunt de les dificultats objectives, el més greu seria que els actors principals de la ciutat, polítics o econòmics, deixessin de guiar-se per aquesta filosofia, i acatessin la deriva que pot convertir el centre de Barcelona en un parc turístic, un paradís de les compres o una simple barriada de nous rics. Si un dia la ciutat arriba a perdre definitivament aquest tret serà una tragèdia per als barcelonins i fins i tot un desastre a mig termini per a un turisme que deixarà de trobar atractiu un destí sense personalitat.