Us presento dos companys d’escola de tota la vida: l'A i en B. Estudien a l'aula del costat, la de P5 i, encara que no comparteixen gaires coses, els he vist força junts els últims anys. El problema és que ara estan barallats: tots dos volen ser els delegats de la classe. I això no és tot. En B, que fa temps que té el càrrec, ha vist que l’A és més hàbil despertant la simpatia dels altres col·legues. Així que -com que no té un pèl de ximple- li ha proposat fer-ho a la vegada. Liderar la classe tots dos junts sense tirar-se les manualitats per sobre.

Des de la finestra veig la resta de nens que ploren, paren per treure's els mocs, i tornen a plorar. L'A i en B no es posen d’acord i ells necessiten un delegat. D'aquí a unes setmanes -la veritat és que no sé exactament quan- la mestra decidirà si els castiga o no per haver sortit al pati sense permís. Llavors necessitaran algú que els digui com reaccionar: si rebel·lar-se amb una pluja de plastidecors, repartir panellets tòxics pel passadís o asseure's a la cadira de pensar.

Sigui com sigui, l'A i en B han fet una reunió formal a les tauletes de plàstica i creuen haver trobat la solució: canviaran el nom de la classe. Saben que ve una tardor calenta i que, si els seus companys segueixen plorant de decepció, se'ls giraran en contra.

Necessiten un nom que els permeti anar tirant, sense posar cap estratègia sobre la taula -ni plastidecor fight ni cadira de pensar- i que, quan sigui verbalitzat, doni la sensació que un momentum s’apropa. Així que l’han batejat com la classe dels tsunamis. Jugada mestra.