Els missatges han de poder ser visuals si l’art de la política vol ser efectiu; la qüestió és que massa cops, molts veiem, com la perversió del màrqueting fa que la definició de la política com l’art de convèncer passi, amb llicència per l’adulteració, a ser l’art de la manipulació; la pròpia maquinària jerarquitzada del sistema polític alguns cops ho provoca, altres, la majoria, la maquinària n´és l’excusa.

“La clau” és, avui, la imatge pel pacte fiscal; la clau, et dirien els professionals que creen els inputs comunicatius, és positiva: la clau obra portes, et permet entrar, dóna, doncs, esperança, possibilitat, propietat, assoliment, etc… pocs referents negatius es poden donar a ‘la clau’, almenys instantanis, sense buscar-los. Ha estat intel·ligent, en aquest art de convèncer, substituir concepte “pacte fiscal” per concepte “clau” o, si més no, assimilar-los, lligar-los. El pacte fiscal no té una visualització directament positiva, és abstracte, no té perquè beneficiar-nos; una “clau”, en canvi, sempre obra, un pacte fiscal mal negociat pot “ofegar”, com el que tenim ara, que és el mateix que, en el seu moment, va utilitzar el concepte ‘pacte’ per positivitzar una realitat d’imposició autonòmica-estatal-post-dictatorial. I així podríem anar desmembrant els inputs del màrqueting, o sigui, de mercat, que s’utilitzen a diari en política.

Però tornem al concepte de “la clau”, i retornem més enllà, anem a la nostra adolescència. La clau de la guardiola, del cofre dels estalvis, del porquet, de la calaixera amb aquella capsa tan bonica que la tieta ens va portar potser de Portugal o Mallorca… la clau d’aquells estalvis que els nostres pares ens ensenyaven a fer créixer, amb paciència, i a aprendre de l’experiència, a fer-nos responsables, a tocar pela i decidir guardar-la. Guardar-la no a La Caixa (de pensions), on també potser teníem un compte…, no! més a prop, a casa, a tocar. Si no havíem de trencar el porquet, cosa que recordo dramàtica…, de tant en tant, l’obríem i comptàvem el que portàvem recaptat, duro a duro, bitllet a bitllet (això últim si ja en portàvem suficient per haver descanviat metall per paper) i, quin entusiasme, era el preàmbul de quelcom gran, encara no sabíem què, però significava possibilitat! Recaptar era sinònim de possibilitat, com més recol·lectàvem més coses o de més importància seriem capaços d’adquirir, de fer, de decidir.

I va arribar el dia, recordeu? Amb “la clau” a la mà, varem obrir la caixa dels estalvis, recollir els diners que havíem estat capaços de recaptar i amb un somriure ens vam dirigir al consell familiar de savis, a casa meva: el pare i la mare i els dos germans grans. Ups!  Recordo tornar a l’habitació amb la bossa de diners a les mans i l'entusiasme per terra, convencent-me que no importava el fet que no pogués utilitzar els diners com havia decidit… com m’explicava el germà gran, així encara en tindria més pel dia que sí fos “capaç de decidir” per mi mateixa… Aquell dia vaig aprendre que “decidir” i “ser capaç de decidir” eren coses diferents, “capaç de decidir” no volia dir ni tenir capacitat de raonament ni d’arribar a una resolució, sinó poder portar-la a terme sense que ningú mani per sobre teu.  

Tenir “la clau” t’ensenya moltes coses, una d’elles, la més important: és que “la clau” (el pacte fiscal) no és ni de bon tros suficient. Tenir la clau no és sinònim de manar, és només sinònim de ser el qui recapta però no de ser el que decideix què fer amb lo que s’ha recaptat. Per fer això s’ha de ser independent. Com fa ja molt temps expliquem a qui s’entesta irresponsablement a veure la solució del problema català en el pacte fiscal: de res serveix una bona bossa, ni que sigui teva, si no pots decidir què fer amb ella, de res serveix la independència econòmica sense la política repetim.

Mentrestant continuarem defensant que la política és l’art de convèncer; esperem convèncer i vèncer la manipulació política que denigra aquest art fins convertir-lo en un joc deslleial de mitges veritats.