L'"operació diàleg" va néixer com un intent de maquillatge després d'una legislatura marcada per l'hostilitat total del govern espanyol cap a les reivindicacions catalanes. Tanmateix, el tan anunciat "diàleg" va camí de convertir-se en teatre del dolent. És evident que qualsevol voluntat de dialogar passa per fer-ho –tant discretament com públicament- més que no pas dir-ho. Però els fets d'aquest dimecres –amb una Sáenz de Santamaría optant per reunir-se amb els líders dels partits unionistes abans que amb el Govern- són, com a mínim, una autèntica deslleialtat institucional que deixa en paper mullat les presumptes bones intencions de la Moncloa.

Arrimadas i Iceta –atorgant-se una representació que en cap cas tenen- han celebrat el "canvi d'actitud", però han reclamat que el govern Rajoy ho acompanyi amb "fets i no paraules", entonant el que va popularitzar el president Montilla. Els dos líders unionistes han reclamat inversions en Rodalies i en el Corredor Mediterrani –conscients que són dos forats negres en les infraestructures de competència estatal que donen benzina a l'independentisme-, així com la reforma del finançament –aquella que llei en mà ja fa anys s'hauria d'haver tirat endavant-.

El primer acte públic de l'"operació diàleg" arriba l'endemà del dia de la Constitució. La celebració solemne del 6-D al Congrés va demostrar per enèsima vegada les cotilles de qualsevol intent d'obertura del "búnquer constitucionalista", que el govern espanyol emmascara ara amb gesticulació a Catalunya. Si no fos poc, el fracàs de Renzi ha fet passar a Rajoy qualsevol idea –si és que mai l'havia tingut- d'obrir aquest meló. Davant d'aquest panorama, l'independentisme no es pot tornar a permetre repetir els gols en pròpia porta dels darrers mesos. El procés cap a la independència s'ha convertit en un concurs d'idees i ocurrències (legítimes) amb un èxit limitat per una evident manca de coordinació i unitat d'acció. Potser, aquí, també cal una "operació diàleg".