Hem constatat aquests dies –per si alguns en necessitaven encara més proves- la fi de la via pactada. L’enèsim cop de porta del president espanyol, Mariano Rajoy, a l’organització d’un referèndum pactat ens ha portat, curiosament, a un escenari molt semblant al d’abans de la consulta del 9-N, farcit d’amenaces, algun insult i d’equivalències surrealistes entre “fer un referèndum enlloc d’escoltar als catalans”. A poc a poc ens anem acostant a l’etapa final, en què es dirimirà molt més que un “afer intern” i en què se sabrà, ras i curt, si a l’Europa del segle XXI la convocatòria d’un referèndum llargament aclamat per una part majoritària de la ciutadania per decidir l’estatus polític es converteix en un fet legítim i acceptat.  

Més enllà de la data i la pregunta, dos interrogants sobrevolen aquesta fase final del procés, la resolució dels quals determinarà, d’una manera o altra, l’èxit final de la convocatòria.

El primer gran dubte és fins a quin punt el govern espanyol està disposat a degradar la qualitat democràtica de l’estat per impedir el referèndum. Fins a dia d’avui, el govern central no ha dubtat en utilitzar tots els ressorts del seu poder per obstaculitzar-lo, els visibles, com el rol “aperiodístic” de la premsa afí i dels seus acòlits, i els que no ho són tant, com la famosa Operació Catalunya. Tot i que les clavegueres de l’estat han actuat a ple rendiment, és una incògnita a hores d’ara saber si l’executiu de Rajoy s’atrevirà a suspendre l’autonomia o implementarà mesures d’un calibre similar. I aquest dubte porta a una pregunta associada: fins a quin punt els ciutadans espanyols, contraris i favorables al referèndum, de dins i de fora Catalunya, renunciaran a quotes de qualitat democràtica en pro del nacionalisme espanyol més recalcitrant?  

El segon gran dubte està relacionat amb les maniobres del govern català per garantir el suport social al referèndum, el principal capital polític a preservar. Aquesta estratègia passa per oferir les garanties d’un referèndum oficial i per entendre i cuidar bé la diversitat del bloc social al dret a decidir. Per aquest motiu, l’absència de Catalunya en Comú a la cimera a Palau de dilluns ha fet saltar algunes alarmes i, al mateix temps, ha situat els comuns en una posició difícil de comprendre. Per mantenir a tothom a bord, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en una maniobra hàbil, ha decidit mantenir vives les dues vies, la unilateral i l’encapçalada pel Pacte Nacional del Referèndum, a l’espera que en algun moment es fusionin. La sensació, però, és que la pilota es troba, a hores d’ara, a la teulada dels comuns, que hauran de decidir quines demandes sol·liciten per sumar-se al referèndum unilateral, en la línia de tenir una votació efectiva i amb garanties. Els comuns, que sovint han posat excessivament la càrrega de la prova sobre els organitzadors del referèndum enlloc de sobre els que l’obstaculitzen, no es poden permetre caure en errors estratègics importants i d’aportar excuses poc creïbles, fins i tot davant del seu electorat, la majoria del qual està a favor d’una consulta.

Malgrat els excessos verbals de certs sectors de Catalunya en Comú en contra el referèndum, el Govern, el Parlament o tots els actors favorables a la consulta hi poden posar elements importants de la seva part en pro de la pluralitat i la legitimitat. Per exemple, seguint els exemples del Quebec o d’Escòcia, caldria, més aviat que tard, començar a donar forma a les comissions del "sí" i del "no" i a una comissió intermèdia per organitzar el referèndum. I una possible via passaria per oferir un lloc en aquesta comissió als autoproclamats guardians de l’essència democràtica del referèndum.

Es tracta només d’un petit gest, però que facilitaria les coses en una etapa en què, assumint que totes les parts volen la consulta, requerirà la generositat de tothom. En aquest sentit, és força habitual sentir, entre certes persones afins als comuns, que el referèndum no és una de les seves prioritats personals i que el tema és esgotador i ja fa massa temps que se’n parla. Es tracta d’un argument curiós. Al cap i a la fi, portem diverses dècades (o, fins i tot, mil·lennis) parlant de pobresa o desigualtat i l’obligació ètica de tothom és solucionar-la i no obviar-la per “cansament”. Per tant, la millor manera de solucionar aquest “esgotament” o d’evaporar els dubtes que es tenen és asseient-se a organitzar el referèndum i donar-li la garantia democràtica necessària. Que, com a mínim, no t’eliminin per incompareixença.